divendres, 21 de novembre de 2008

Els socialistes i la Santa Mare Esglesia

A la darrera campanya electoral, el llavors candidat socialista, José Montilla, va fer diversos gestos d'apropament a figures significatives de l'Església catòlica catalana. No era simple electoralisme. Montilla sempre ha mostrat un especial interès per mantenir unes cordials relacions amb la jerarquia eclesiàstica. Un interès que podria tenir a veure amb la recent decisió del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) de convertir a l'Església catalana en un dels principals beneficiaris en el repartiment d'emissores de freqüència modulada. Una emissora com Ràdio Estel que amb prou feines és escoltada per 8000 persones al dia i que registra uns índexs de publicitat mínims tindrà 7 freqüències més. L' Abadia de Montserrat també n'ha obtingut una.

Josep Maria Carbonell, president del CAC, exdiputat i exdirigent del PSC, catòlic practicant i vinculat a organismes del Bisbat de Barcelona, no ha sabut --¿no ha volgut?-- explicar quins criteris professionals, comercials, i de solvència econòmica empresarial són els que han mogut al CAC --un ens, en teoria, autònom--, a prendre aquesta decisió deixant de banda peticions d'empreses molt més consolidades en el sector.

És evident que les relacions entre el PSC i el PSOE són manifestament millorables. Però hi ha una cosa en la qual coincideixen el dos partits germans: la seva voluntat de tenir contenta a la Santa Mare Església. Mai com fins ara el Govern havia tractat amb tanta generositat les finances dels bisbes espanyols. Se suposa que és una mesura destinada a millorar les relacions i evitar enfrontaments públics. L'èxit de la jugada ha estat mínim, en els mandats de José Luis Rodríguez Zapatero. Els bisbes han convocat manifestacions antigovernamentals, han promogut campanyes de tota mena contra mesures de l'executiu i han donat suport al PP de manera gens dissimulada.

De petit, a l'escola, els "padres" em van explicar que Jesús havia dit als seus deixebles que si mai rebien una plantofada a la cara, el que havien de fer era posar l'altra galta. Jo sempre havia entès que es tractava d'una recomanació als cristians, però veient les polítiques religioses del PSC i del PSOE, estic per pensar que els seus dirigents han arribat a creure que el missatge de Jesús anava dirigit a ells. O és que algú s'imagina al Rouco Varela posant l'altra galta?

divendres, 7 de novembre de 2008

Provincians a l'Ajuntament

No hi poden fer res per evitar-ho. La seva manca d'imaginació resulta esfereïdora i demostra que els seus acords congressuals que parlen de la necessitat de canviar de polítiques i de manera de fer, no són altra cosa que paper mullat. Resulta que els tecnòcrates del PSC que gestionen l'ajuntament han decidit celebrar la designació de Barcelona com a seu de la Unió per la Mediterrània. És una bona noticia, han pensat, (de fet, és una molt bona noticia) i d'acord amb la seva metodologia han decidit que la fita calia ser celebrada pels ciutadans.

La fórmula de celebració escollida no podia ser menys original i més tronada. A més de les habituals banderoles als carrers i els anuncis als mitjans de comunicació amb el que sembla inevitable to triomfalista del Visc(a) Barcelona, hi han afegit, per acabar-ho d'adobar, la convocatòria d'una arrossada popular per a 2.000 persones aquest diumenge a l'avinguda de la Catedral.  Algú de la Casa Gran pot explicar el sentit i la necessitat d'aquesta celebració gastronòmica? 

Davant d'aquest despropòsit, que es podria entendre en alguna d'aquestes petites capitals de provincia de la Espanya profunda, però mai a la cosmopolita capital de Catalunya,
un es pregunta quuan començaràn els del PSC a canviar de manera de fer a Barcelona. Es clar que tambè podria ser que hi hagi algun membre del grup socialista que considera que a Barcelona li cal un canvi de Govern municipal i s'ha posat a treballar, frenèticament, amb aquest objectiu.

Una altra qüestió a fer-se, és fins a on arribarà la paciència de Jordi Hereu amb alguns dels seus col-laboradors, però molt em temo que a aquesta pregunta no hi haurà resposta.

dilluns, 3 de novembre de 2008

El ministre Sebastian indigna al PSC

El ministre Miguel Sebastian ha incorporat el PSC a la llarga llista dels seus crítics. Els socialistes catalans eviten fer declaracions públiques en aquest sentit, però el cert és que no els està agradant gens ni mica la política que el ministre i home de confiança de José Luis Rodríguez Zapatero està portant en relació al futur de Nissan a Catalunya. Tampoc els agrada gens que la seva gestió en aquest assumpte es faci d'esquenes a la Generalitat.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Torneu a l'eurocomunisme

Ara que ja està clar que els socialdemòcrates oficials, és a dir els que manen en el PSC i en el PSOE, es conformen amb ubicar-se en el CENTRE-esquerra, potser seria l'hora que a Iniciativa es plantegessin arraconar el seu ecologisme --gens creïble, per a un servidor i per a molts altres ciutadans-- per tornar a definir-se com un partit eurocomunista, és a dir, com a socialistes sense més.

I és que, encara que no ho reconeguin, l'ecosocialisme proclamat per Saura, Guilllot, Baltasar i tutti quanti, va ser més que una opció ideològica, una necessitat de tenir un espai electoral propi en un moment en el que el PSC s'ho menjava tot i hi havia el risc de quedar reduïts al no res, o gairebé .

Han passat els anys i els diferents governs tripartits estàn deixant les coses força clares. La potència electoral del PSC l'aboca, per gust o per força, a no moure's del centrisme, i ERC només té clar que és independentista, opció que la deixa amb un mercat electoral molt concret en quant al nombre de seguidors per més que la seva ideologia tingui molts vessants.

Mentrestant, a Iniciativa sembla que hi hagi una competició interna per veure qui la diu o la fa més verda. Hi ha força gent de l'òrbita del PSC i alguna de la que fa uns anys va optar per ERC como a novetat més que no pas pel seu independentisme, que podrien jugar la carta d'Iniciativa si aquest partit deixés de buscar vots de l'ecologisme fonamentalista i optés per ser una esquerra moderna com en el seu moment ho va ser l'eurocomunisme.

Ara bé, al carrer Ciutat han de tenir ben clar que els serà molt dificil atreure's a aquest mercat electoral si les úniques noticies que generen són les limitacions de velocitat a l'Àrea de Barcelona per reduïr la contaminació (per cert, amb uns resultats gens entusiasmants) i la defensa de postures testimonials en matèria de medi ambient, d'aquelles que deixen amb la boca oberta, no tan sols als socialistes i republicans decebuts sino també a molts històrics d'Iniciativa.

divendres, 24 d’octubre de 2008

Benach i la xocolata del lloro

Ja fa molts anys que quan algú critica una despesa excessiva o inútil de qualsevol administració pública, des de aquesta s’argumenta de que es tracta una quantitat molt petita si se la compara amb la totalitat del seun pressupost. “És la xocolata del lloro”, ens diuen.

Doncs be, molt em temo que el lloro en qüestió ja fa anys que s’ha mort víctima d’una indigestió de xocolata. El darrer cas que ha sortit a la llum pública és el que té com protagonista al president del Parlament, el republicà Ernest Benach i les despeses que ha fet per guarnir el seu luxós i segur vehicle oficial amb tota mena de comoditats i serveis.

Seria interessant saber quins arguments pot fer servir el senyor Benach per justificar que s’hagi gastat, a càrrec dels pressupostos del Parlament, 9.000 euros per a posar una taula i un televisor al seu Audi 8 FSI Quatro Triptonic, pel qual, en total i en règim de rènting, es pagaran 83.686,36 euros en 4 anys.

No és l’únic cas. Aquests mateixos dies s’ha sabut que el president gallec, el socialista, Emilio Pérez Touriño, ha comprat un Audi 8 per 480.000 euros.

Ja és ben sabut que excessos d’aquest tipus els han fet polítics de tots els colors, però, si sempre són lletjos, encara ho són més en situacions com l’actual en que molts dels seus electors les estan passant molt magres. La manca de sensibilitat mostrada per Benach i Pérez Touriño, només serveix per a donar arguments a aquells que, equivocadament, diuen que tots els polítics són iguals

dimecres, 8 d’octubre de 2008

"Cercanías para todos"

El Periódico de Catalunya explica avui que el Govern espanyol desitja que el traspàs dels serveis de Rodalies i de Mitja Distància a la Generalitat es limiti tan sols a la capacitat del Govern català de planificar línies i horaris. El Govern espanyol vol que Renfe segueixi encarregant-se del servei en un termini indefinit. No ens hauria de sorprendre sobretot si tenim en compte que el passat mes de maig, la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, amb el suport del Consell de Ministres va recuperar la pràctica del”café para todos”, la temuda fórmula amb la que massa sovint els governs espanyols -siguin del color que siguin- aigualeixen les reclamacions catalanes de més competències fent-les extensibles al conjunt de les autonomies.

Així, mentre que el Govern català encara espera que es faci realitat el compromís de José Luis Rodríguez Zapatero de traspassar el servei de rodalies de Renfe, que havia de fer-se realitat el passat 1 de gener, el Ministeri de Foment va encarregar a la societat pública Ineco (Ingeniería y Economía del Transporte, S.A.) que realitzés un estudi sobre "la transferència del servei de transport per ferrocarril de viatgers de rodalies de l'Administració General de l'Estat a les Comunitats autònomes". És a dir, la ministra vol oferir “cercanías para todos”.

L'informe, que ja deu estar acabat, ha de servir per analitzar els efectes jurídics del traspàs de competències i veure que els mecanismes que es fixin per a fer aquest traspàs no entrin en contradicció amb la futura obertura del mercat ferroviari als operadors privats. També havia d'estudiar de quina manera afectarà l'aplicació de la normativa de liberalització de la Unió Europea a les normatives espanyoles i autonòmiques. Finalment, els autors de l'informe havien d'analitzar també totes les alternatives que es puguin plantejar a l'hora de fer efectius els traspassos de les rodalies a les comunitats autònomes.

El text del contracte signat per Fomento i Ineco per un import de 487.942 euros, dóna alguns indicis sobre quin es l'objectiu del ministeri sobre el futur de les rodalies: traspassar la competència a les autonomies però mantenint a Renfe com operadora dels serveis. Així un dels punts a estudiar són, precisament, "les possibles alternatives per configurar la prestació del servei de rodalies" per part de Renfe , una vegada que aquest hagi estat transferit.En cap apartat del contracte es fa esment al cas de Catalunya, que és l'única comunitat que ha iniciat el procés de transferència. Està doncs força clar que la voluntat ministerial és de sumar el procés català al del conjunt d'autonomies: Renfe for ever.

dijous, 2 d’octubre de 2008

Els perills de la universitat

Els podem veure tots els caps de setmana, van en parella i ben mudats. Intenten transmetre a la resta de ciutadans el que en diuen la paraula de Jehovà. Em fa l'efecte que, encara que han tingut èpoques millors, alguns encara hi cauen de quatre potes. Una cosa que pot resultar increïble llegint, per exemple, en el número de setembre, un article en el que es pregunta al lector "¿Cuál será el final del camino?"

El text és un advertiment sobre els perills que envolten als joves: "Si eres joven, te verás expuesto a muchas tentaciones y presiones para que hagas cosas que la gente de tu edad considera normales", els diu. I tot seguit enumera alguna d'aquestes "tentaciones" : Entre els perills de fumar una cigarreta o d'acceptar una invitació a una festa a on "va a haber alcohol y seguramente drogas", els autors de la reflexió hi afegeixen un altre situació de risc: "Con las mejores intenciones, un profesor te anima a ir a la universidad". Hi ha un advertiment final: "Harás bien en plantearte los peligros de jugar con fuego".

Home... Ja sabem que les nostres universitats no son líders a Europa, però considerar un risc moral la possibilitat d'estudiar-hi, es fer-ne un gra massa. En tot cas, queda clar que pels "Testigos de Jehová", la cultura és un perill, saben que si els seus fidels en tinguessin una mica, el seu “tinglado” podria anar-se'n en orris.

dissabte, 27 de setembre de 2008

El futur de la ministra i d'altres personatges


Positiu: Em diuen que a Magdalena Álvarez, li queda poc temps com  titular del ministeri de Foment. Ni les pressions del PSOE d'Andalusia a favor seu poden evitar la seva destitució. La manera com ha portat l'accident d'Spanair --en el que, tot s'ha de dir, els periodistes també hem fet un paper força galdós-- ha estat la gota que ha fet vessar el got. Finalment, Zapatero ha entès que la ministra li feia més nosa que servei.

Negatiu: Les mateixes fonts em diuen que el president del Govern ha pensat en Pepe Blanco, l'actual vicesecretari general del PSOE, com substitut d' Álvarez.  Pregunta: ¿ZP no té ningú millor per aquesta feixuga tasca? En tot cas, si Pepiño es converteix en ministre, serà Leire Pajín, actual secretaria d'Organització, l'encarregada de portar les brides del PSOE.  Aquí, caldria tornar a fer-se la mateixa pregunta que en el cas del presumpte nomenament de Blanco.

Més coses negatives: El País informa avui que el Govern ha decidit que en la pròxima declaració de la Renda no  es tingui en compte la inflació, el que vol dir que a tothom a qui el sou li hagi pujat d'acord amb l'augment de la inflació, li pujarà la quota a pagar.  Una mesura que contradiu les promeses electorals del PSOE i que, per a més inri, s'havia anat aplicant els anys anteriors.

 Més qüestions:  Antoni Bolaño ja té substitut a la Generalitat. Serà una dona.   

 

  

divendres, 26 de setembre de 2008

Hereu, les tasques pendents

Les enquestes diuen que Xavier Trias pot arribar a ser el proper alcalde de Barcelona. M'imagino que l’actual batlle, Jordi Hereu, i la seva gent ja fa temps que deuen estar reflexionant sobre els motius que fan que un senyor que no ha fet res destacat com a cap de l’oposició pugui acabar amb gairebé trenta anys d’alcaldes socialistes a la capital de Catalunya. Dic jo que m' imagino que deuen estar reflexionant, però el cert és que a hores d’ara no es constata que aquests suposades reflexions els hi hagin servit de res.

Ja ha estat molt utilitzat i amb moltes variants l’anècdota sobre el consell que un dels seus assesors li va donar a Bill Clinton en una de les campanyes a la presidència dels Estats Units: “Es l’economia, estúpid”, diuen que li va etzibar al referir-se al que havia de ser el tema clau de la seva campanya. Algú li hauria de dir a Hereu que la clau per mantenir l’alcaldia es ben senzilla: “És la neteja, és la seguretat, són els serveis públics” (això d’"estúpid" ens ho podem estalviar perquè no crec pas que l’alcalde ho sigui).

En els darrers anys Barcelona ha canviat d’una manera radical i per a bé. Ho ha fet amb èxits com el dels Jocs Olímpics i amb fiascos com el del Fòrum. Ara es troba immersa en una sèrie d’obres que suposen un nou pas endavant en aquesta transformació: la construcció del túnel de l’alta velocitat, la transformació de la Sagrera i la nova terminal de l’aeroport entre d’altres. Vol que li digui una cosa senyor Hereu, els ciutadans no li demanen més coses espectaculars. Es conformen amb que en aquests tres anys estigui molt a sobre d’aquestes obres, que no ens trobem amb un nou Carmel vaja, i, sobretot, volen que la ciutat, estigui més neta, sigui més segura, que les escoles funcionin, que hi hagi més escoles bressol i que el transport públic sigui millor. Ja sé que hi ha moltes zones netes i segures i amb un bons serveis públics, però n’hi ha d’altres, molt visitades per barcelonins i forasters, mancades sobretot de neteja, de seguretat i de serveis.

De debò, oblidi's de campanyes com la del "Visc(a) Barcelona", absolutament fora de lloc en una situació com l’actual i per tant, contrapruduent. Ajorni per a més endavant projectes com el nou Aquari i toqui carrer. Ja ho fa, però ho ha de fer encara molt més. I sobretot, ha de trencar amb l’imatge de tecnòcrata que vostè i el seu equip s’han creat en els mitjans de comunicació i, en conseqüència, entre molts ciutadans.

En fi, senyor Hereu, vostè i els seus antecessors han fet de Barcelona, la nostra casa comú, una casa molt bella, però a la qual, ara cal dedicar atenció i diners --una cosa va lligada a l’altre--, pel seu manteniment. Li queda temps per a fer-ho, però no massa.

divendres, 19 de setembre de 2008

Odi

Clar i contundent: “Maragall, em fas pena i fàstic”. Aquest era el contingut d’un dels missatges enviats per un dels lectors d’una noticia apareguda aquesta setmana a l’avui.cat sobre la presentació d’un documental que Carles Bosch està fent sobre la malaltia de l’Alzheimer i en el que Pasqual Maragall hi té un paper destacat.

A l’hora que jo vaig entrar la pàgina, a mitja tarda, hi havia més d’una vintena de comentaris, molts d’ells en una línia molt semblant a la de l’esmentat: al que fou alcalde de Barcelona i president de la Generalitat li deien de tot, des de egòlatra a polític nefast així com d’altres afirmacions despectives sobre la seva salut, la seva persona i la seva gestió com a polític. Entre mig, hi havia també alguns missatges encoratjadors cap a Maragall.

Em pregunto quina mena de país estem fent en el que el nostre autoproclamat seny, i fins i tot, la rauxa, s’estan quedant superats per l’odi envers aquell que no pensa com nosaltres. Tan sols cal fer una lectura de de la majoria dels missatges que es publiquen a Internet, ja sigui en les edicions digitals de diaris tradicionals com en pàgines webs o blogs. L’odi prima pel damunt de tot. Odi dels independentistes, dels espanyolistes, els radicals, dels neocons, de l’extrema dreta, envers aquells que no pensen com ells. I el cert es que cada dia hi ha més gent que odia i menys que està disposat a escoltar les raons dels altres. Està clar que, per segons quines mentalitats primàries, és més fàcil i més gratificant sentir “pena i fàstic” pel rival que acceptar que aquest pugui tenir la raó, encara que només sigui una mica.

dimarts, 16 de setembre de 2008

El 'mestre' Alfonso Guerra

L’Alfonso Guerra és un dels principals exponents de la línia obrerista que sempre ha tingut una important presència en el PSOE des dels temps de Largo Caballero, altrament dit el “Lenin español”. Gent que fa un discurs molt esquerranista --en els darrers temps de la dictadura n’hi havia que amb els seus postulats deixaven al PCE a la seva dreta-- però que en la seva pràctica quotidiana es quedaven en un populisme molt proper al peronisme, o sigui, de dretes.

S’ha creat una imatge que, a hores d’ara ja només es creu el seu fidel Salvador Clotas, d’ home de cultura, sobretot , d’afeccionat a la música de Mahler que sempre queda bé de dir. Diu que és afeccionat al teatre. No ho sé, en tot cas a Guerra li agrada la comèdia i, sobretot, l’esperpent, tot i que, qualitativament, està molt allunyat de Valle Inclán. Ho feia evident en els seus mítings quan es proclamava el defensor dels “descamisados”. Malgrat això, a Guerra, durant la seva etapa com a vicepresident del Govern espanyol, no se li coneix que promogués cap mesura de caire progressista i ni tan sols va plantar cara a Felipe González quan aquest va anar dretanitzant la seva política com a president.


Com a secretari d’Organització del PSOE va deixar clar el seu pensament a l’assegurar que, en el seu partit, “quien se mueva no sale en la foto”. Era ell qui decidia els càrrecs de les federacions del PSOE i les llistes electorals. Ho feia mentre en el Congrés dels Diputats denunciava el caràcter autoritarista del PP i abans d’AP.

Alfonso Guerra, com responsable de les campanyes, ha tingut prou cura d’atribuir-se el mèrit de les victòries electorals de Felipe González. Algun mèrit hi deuria tenir però caldria veure que hauria fet si en comptes de González hagués tingut a gent com Pepiño Blanco de cap de llista.

En Luis Mauri explica avui a El Periódico la picabaralla que el dilluns van mantenir en un restaurant barceloní, Guerra i José Zaragoza, responsable d’Organització del PSC. La discusió tenia a veure en el fet prou conegut de que Guerra no està gens a favor de l’autonomia. Ni en la dels territoris, ni en la de les federacions dels PSOE i, ni molt menys, no creu en l’estatus peculiar del PSC en el conjunt del socialisme espanyol. Del que va dir, el que millor retrata al polític sevillà és la seva autodefinició: Guerra és, segons Guerra, “el mestre”. Digue’m de que presumeixes...

Seat i Catalunya

És el que tenen els patriotismes. Tots. Dies enrere, Xavier Ferrándiz, un lector de El Periódico, qüestionava en una carta al director d’aquest diari, la queixa que la UGT va fer al conseller Joan Saura per haver reduït les compres de vehicles dels Mossos a la Seat. Pel senyor Ferrándiz, Seat no mereix que se li comprin cotxes perquè no fa servir per res el català en les relacions amb els seus clients. Si vols trobar el català a la seva web has d’anar a la pàgina creada per la seva delegació a Andorra, ens explicava.

Encara que Saura va explicar que la reducció en les compres era fruit de la voluntat de que la nostra policia tingui vehicles ecològics, estic convençut que el lector de El Periódico té tota la raó al denunciar l’oblit de la llengua catalana per part de Seat. Tot i així, em costa molt, de fet em resulta impossible, no donar prioritat a un altre factor de catalanitat que considero molt més important que el que ell exposa: jo crec que, sobretot, la catalanitat de Seat ve donada pel fet que hi treballen milers de catalans i uns altres milers ho fan en les empreses que abasteixen a la companyia i que desitjo que hi puguin seguir treballant molt anys.

Pedro J. Ramírez

El passat dia 12, Alex Salmón, el director de El Mundo Catalunya, reconeixia que a la Diada, hi va haver “más de medio millón de familias saliendo el miércoles por las carreteras catalanas con la intención con la intención de sosegarse, descasar y reflexionar sobre la crisis que comienza a invadir las economías domésticas”. Afegia que els incidents que hi va haver van ser protagonitzats per “los de siempre, a los que seduce más destruir que construir”.

Tot i així, el diari del senyor Salmon va preferir dedicar la seva portada no a la Catalunya “sosegada i que descansa” sino a una gran foto en la que uns radicals cremaven la foto del rei d’ Espanya. A la vegada, a la seva obertura de la secció de Catalunya deia en lletres grans: “La celebración de la Diada culmina con la quema de una foto de los Reyes y banderas españolas”. No es un fet nou. El Mundo porta ja molt de temps explicant al conjunt dels espanyols una visió distorsionada de la realitat de Catalunya.

La història ens diu que la guerra que va enfrontar a Espanya amb els Estats Units per Cuba, a finals del segle XIX, va ser promoguda en bona part per un empresari periodístic nordamericà (William Randolph Hearst). Fa l’efecte que Pedro J. Ramirez, director absolut de El Mundo, desitgi una situació semblant entre Catalunya i Espanya. Es tractaria, com en aquell cas, de vendre més, de guanyar més diners i de tenir més influència política. Peti qui peti.