dissabte, 27 de setembre de 2008

El futur de la ministra i d'altres personatges


Positiu: Em diuen que a Magdalena Álvarez, li queda poc temps com  titular del ministeri de Foment. Ni les pressions del PSOE d'Andalusia a favor seu poden evitar la seva destitució. La manera com ha portat l'accident d'Spanair --en el que, tot s'ha de dir, els periodistes també hem fet un paper força galdós-- ha estat la gota que ha fet vessar el got. Finalment, Zapatero ha entès que la ministra li feia més nosa que servei.

Negatiu: Les mateixes fonts em diuen que el president del Govern ha pensat en Pepe Blanco, l'actual vicesecretari general del PSOE, com substitut d' Álvarez.  Pregunta: ¿ZP no té ningú millor per aquesta feixuga tasca? En tot cas, si Pepiño es converteix en ministre, serà Leire Pajín, actual secretaria d'Organització, l'encarregada de portar les brides del PSOE.  Aquí, caldria tornar a fer-se la mateixa pregunta que en el cas del presumpte nomenament de Blanco.

Més coses negatives: El País informa avui que el Govern ha decidit que en la pròxima declaració de la Renda no  es tingui en compte la inflació, el que vol dir que a tothom a qui el sou li hagi pujat d'acord amb l'augment de la inflació, li pujarà la quota a pagar.  Una mesura que contradiu les promeses electorals del PSOE i que, per a més inri, s'havia anat aplicant els anys anteriors.

 Més qüestions:  Antoni Bolaño ja té substitut a la Generalitat. Serà una dona.   

 

  

divendres, 26 de setembre de 2008

Hereu, les tasques pendents

Les enquestes diuen que Xavier Trias pot arribar a ser el proper alcalde de Barcelona. M'imagino que l’actual batlle, Jordi Hereu, i la seva gent ja fa temps que deuen estar reflexionant sobre els motius que fan que un senyor que no ha fet res destacat com a cap de l’oposició pugui acabar amb gairebé trenta anys d’alcaldes socialistes a la capital de Catalunya. Dic jo que m' imagino que deuen estar reflexionant, però el cert és que a hores d’ara no es constata que aquests suposades reflexions els hi hagin servit de res.

Ja ha estat molt utilitzat i amb moltes variants l’anècdota sobre el consell que un dels seus assesors li va donar a Bill Clinton en una de les campanyes a la presidència dels Estats Units: “Es l’economia, estúpid”, diuen que li va etzibar al referir-se al que havia de ser el tema clau de la seva campanya. Algú li hauria de dir a Hereu que la clau per mantenir l’alcaldia es ben senzilla: “És la neteja, és la seguretat, són els serveis públics” (això d’"estúpid" ens ho podem estalviar perquè no crec pas que l’alcalde ho sigui).

En els darrers anys Barcelona ha canviat d’una manera radical i per a bé. Ho ha fet amb èxits com el dels Jocs Olímpics i amb fiascos com el del Fòrum. Ara es troba immersa en una sèrie d’obres que suposen un nou pas endavant en aquesta transformació: la construcció del túnel de l’alta velocitat, la transformació de la Sagrera i la nova terminal de l’aeroport entre d’altres. Vol que li digui una cosa senyor Hereu, els ciutadans no li demanen més coses espectaculars. Es conformen amb que en aquests tres anys estigui molt a sobre d’aquestes obres, que no ens trobem amb un nou Carmel vaja, i, sobretot, volen que la ciutat, estigui més neta, sigui més segura, que les escoles funcionin, que hi hagi més escoles bressol i que el transport públic sigui millor. Ja sé que hi ha moltes zones netes i segures i amb un bons serveis públics, però n’hi ha d’altres, molt visitades per barcelonins i forasters, mancades sobretot de neteja, de seguretat i de serveis.

De debò, oblidi's de campanyes com la del "Visc(a) Barcelona", absolutament fora de lloc en una situació com l’actual i per tant, contrapruduent. Ajorni per a més endavant projectes com el nou Aquari i toqui carrer. Ja ho fa, però ho ha de fer encara molt més. I sobretot, ha de trencar amb l’imatge de tecnòcrata que vostè i el seu equip s’han creat en els mitjans de comunicació i, en conseqüència, entre molts ciutadans.

En fi, senyor Hereu, vostè i els seus antecessors han fet de Barcelona, la nostra casa comú, una casa molt bella, però a la qual, ara cal dedicar atenció i diners --una cosa va lligada a l’altre--, pel seu manteniment. Li queda temps per a fer-ho, però no massa.

divendres, 19 de setembre de 2008

Odi

Clar i contundent: “Maragall, em fas pena i fàstic”. Aquest era el contingut d’un dels missatges enviats per un dels lectors d’una noticia apareguda aquesta setmana a l’avui.cat sobre la presentació d’un documental que Carles Bosch està fent sobre la malaltia de l’Alzheimer i en el que Pasqual Maragall hi té un paper destacat.

A l’hora que jo vaig entrar la pàgina, a mitja tarda, hi havia més d’una vintena de comentaris, molts d’ells en una línia molt semblant a la de l’esmentat: al que fou alcalde de Barcelona i president de la Generalitat li deien de tot, des de egòlatra a polític nefast així com d’altres afirmacions despectives sobre la seva salut, la seva persona i la seva gestió com a polític. Entre mig, hi havia també alguns missatges encoratjadors cap a Maragall.

Em pregunto quina mena de país estem fent en el que el nostre autoproclamat seny, i fins i tot, la rauxa, s’estan quedant superats per l’odi envers aquell que no pensa com nosaltres. Tan sols cal fer una lectura de de la majoria dels missatges que es publiquen a Internet, ja sigui en les edicions digitals de diaris tradicionals com en pàgines webs o blogs. L’odi prima pel damunt de tot. Odi dels independentistes, dels espanyolistes, els radicals, dels neocons, de l’extrema dreta, envers aquells que no pensen com ells. I el cert es que cada dia hi ha més gent que odia i menys que està disposat a escoltar les raons dels altres. Està clar que, per segons quines mentalitats primàries, és més fàcil i més gratificant sentir “pena i fàstic” pel rival que acceptar que aquest pugui tenir la raó, encara que només sigui una mica.

dimarts, 16 de setembre de 2008

El 'mestre' Alfonso Guerra

L’Alfonso Guerra és un dels principals exponents de la línia obrerista que sempre ha tingut una important presència en el PSOE des dels temps de Largo Caballero, altrament dit el “Lenin español”. Gent que fa un discurs molt esquerranista --en els darrers temps de la dictadura n’hi havia que amb els seus postulats deixaven al PCE a la seva dreta-- però que en la seva pràctica quotidiana es quedaven en un populisme molt proper al peronisme, o sigui, de dretes.

S’ha creat una imatge que, a hores d’ara ja només es creu el seu fidel Salvador Clotas, d’ home de cultura, sobretot , d’afeccionat a la música de Mahler que sempre queda bé de dir. Diu que és afeccionat al teatre. No ho sé, en tot cas a Guerra li agrada la comèdia i, sobretot, l’esperpent, tot i que, qualitativament, està molt allunyat de Valle Inclán. Ho feia evident en els seus mítings quan es proclamava el defensor dels “descamisados”. Malgrat això, a Guerra, durant la seva etapa com a vicepresident del Govern espanyol, no se li coneix que promogués cap mesura de caire progressista i ni tan sols va plantar cara a Felipe González quan aquest va anar dretanitzant la seva política com a president.


Com a secretari d’Organització del PSOE va deixar clar el seu pensament a l’assegurar que, en el seu partit, “quien se mueva no sale en la foto”. Era ell qui decidia els càrrecs de les federacions del PSOE i les llistes electorals. Ho feia mentre en el Congrés dels Diputats denunciava el caràcter autoritarista del PP i abans d’AP.

Alfonso Guerra, com responsable de les campanyes, ha tingut prou cura d’atribuir-se el mèrit de les victòries electorals de Felipe González. Algun mèrit hi deuria tenir però caldria veure que hauria fet si en comptes de González hagués tingut a gent com Pepiño Blanco de cap de llista.

En Luis Mauri explica avui a El Periódico la picabaralla que el dilluns van mantenir en un restaurant barceloní, Guerra i José Zaragoza, responsable d’Organització del PSC. La discusió tenia a veure en el fet prou conegut de que Guerra no està gens a favor de l’autonomia. Ni en la dels territoris, ni en la de les federacions dels PSOE i, ni molt menys, no creu en l’estatus peculiar del PSC en el conjunt del socialisme espanyol. Del que va dir, el que millor retrata al polític sevillà és la seva autodefinició: Guerra és, segons Guerra, “el mestre”. Digue’m de que presumeixes...

Seat i Catalunya

És el que tenen els patriotismes. Tots. Dies enrere, Xavier Ferrándiz, un lector de El Periódico, qüestionava en una carta al director d’aquest diari, la queixa que la UGT va fer al conseller Joan Saura per haver reduït les compres de vehicles dels Mossos a la Seat. Pel senyor Ferrándiz, Seat no mereix que se li comprin cotxes perquè no fa servir per res el català en les relacions amb els seus clients. Si vols trobar el català a la seva web has d’anar a la pàgina creada per la seva delegació a Andorra, ens explicava.

Encara que Saura va explicar que la reducció en les compres era fruit de la voluntat de que la nostra policia tingui vehicles ecològics, estic convençut que el lector de El Periódico té tota la raó al denunciar l’oblit de la llengua catalana per part de Seat. Tot i així, em costa molt, de fet em resulta impossible, no donar prioritat a un altre factor de catalanitat que considero molt més important que el que ell exposa: jo crec que, sobretot, la catalanitat de Seat ve donada pel fet que hi treballen milers de catalans i uns altres milers ho fan en les empreses que abasteixen a la companyia i que desitjo que hi puguin seguir treballant molt anys.

Pedro J. Ramírez

El passat dia 12, Alex Salmón, el director de El Mundo Catalunya, reconeixia que a la Diada, hi va haver “más de medio millón de familias saliendo el miércoles por las carreteras catalanas con la intención con la intención de sosegarse, descasar y reflexionar sobre la crisis que comienza a invadir las economías domésticas”. Afegia que els incidents que hi va haver van ser protagonitzats per “los de siempre, a los que seduce más destruir que construir”.

Tot i així, el diari del senyor Salmon va preferir dedicar la seva portada no a la Catalunya “sosegada i que descansa” sino a una gran foto en la que uns radicals cremaven la foto del rei d’ Espanya. A la vegada, a la seva obertura de la secció de Catalunya deia en lletres grans: “La celebración de la Diada culmina con la quema de una foto de los Reyes y banderas españolas”. No es un fet nou. El Mundo porta ja molt de temps explicant al conjunt dels espanyols una visió distorsionada de la realitat de Catalunya.

La història ens diu que la guerra que va enfrontar a Espanya amb els Estats Units per Cuba, a finals del segle XIX, va ser promoguda en bona part per un empresari periodístic nordamericà (William Randolph Hearst). Fa l’efecte que Pedro J. Ramirez, director absolut de El Mundo, desitgi una situació semblant entre Catalunya i Espanya. Es tractaria, com en aquell cas, de vendre més, de guanyar més diners i de tenir més influència política. Peti qui peti.