divendres, 19 de setembre de 2008

Odi

Clar i contundent: “Maragall, em fas pena i fàstic”. Aquest era el contingut d’un dels missatges enviats per un dels lectors d’una noticia apareguda aquesta setmana a l’avui.cat sobre la presentació d’un documental que Carles Bosch està fent sobre la malaltia de l’Alzheimer i en el que Pasqual Maragall hi té un paper destacat.

A l’hora que jo vaig entrar la pàgina, a mitja tarda, hi havia més d’una vintena de comentaris, molts d’ells en una línia molt semblant a la de l’esmentat: al que fou alcalde de Barcelona i president de la Generalitat li deien de tot, des de egòlatra a polític nefast així com d’altres afirmacions despectives sobre la seva salut, la seva persona i la seva gestió com a polític. Entre mig, hi havia també alguns missatges encoratjadors cap a Maragall.

Em pregunto quina mena de país estem fent en el que el nostre autoproclamat seny, i fins i tot, la rauxa, s’estan quedant superats per l’odi envers aquell que no pensa com nosaltres. Tan sols cal fer una lectura de de la majoria dels missatges que es publiquen a Internet, ja sigui en les edicions digitals de diaris tradicionals com en pàgines webs o blogs. L’odi prima pel damunt de tot. Odi dels independentistes, dels espanyolistes, els radicals, dels neocons, de l’extrema dreta, envers aquells que no pensen com ells. I el cert es que cada dia hi ha més gent que odia i menys que està disposat a escoltar les raons dels altres. Està clar que, per segons quines mentalitats primàries, és més fàcil i més gratificant sentir “pena i fàstic” pel rival que acceptar que aquest pugui tenir la raó, encara que només sigui una mica.