dissabte, 26 de març de 2011

Duran i López Tena o el nostre mal no vol soroll

Aaquests darrers dies hem viscut  l'intercanvi d'acusacions indirectes entre Josep Antoni Duran Lleida i Alfons López Tena. La noticia, que ha estat prou comentada, ha servit, una vegada més, per posar en evidència la manca de seriositat d'alguns dels nostres polítics i les pressions que aquests fan sobre els mitjans de comunicació i l'acceptació que aquestes pressions tenen per part de molts d'aquests mitjans.

No pot ser que un intercanvi d'acusacions dures, especialment pel que pertoca a López Tena, acabi amb unes afirmacions d'aquest on digui que "és evident que ni el senyor Duran es refereix a mi quan diu 'un notari', ni jo em refereixo a ell quan dic 'el secretari general d’un partit polític". No pot acceptar-se que després d'haver escrit tot el que va escriure ara digui que no es referia al líder d'Unió. O va pecar greument de superficialitat primer o ara peca de covardia. Tampoc és acceptable que Duran faci referència a unes suposades malifetes de López Tena i ara suavitzi la seva versió inicial.

Però els polítics no són els únics pecadors. Resulta que un diputat català, que ha estat dirigent de CDC i vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta de CiU, dóna a entendre que Duran Lleida actua com a lobbista al Congrés i fa servir diners públics per pagar la seva vida sexual. Resulta que, posteriorment, quan fa marxa enrere, els mitjans (els que li van dona molt espais a la noticia i els que la van amagar) es limiten a parlar-ne en un espai discret i sense fer cap escarafall.

Aquest país, Catalunya, que presumeix com el que més de la seva condició d'europeu, s'oblida del que passa als països del nostre entorn quan cal demanar comptes i responsabilitats al seus polítics.

La vicepresidenta del Govern català diu que és un error el fet que la seva biografia digui que és llicenciada en Psicologia i gairebé cap mitjà ni cap articulista a títol personal li recorda que fa més de 5 anys que aquest "error" figura en els seus currículums sense que ella ho hagi rectificat. Cal recordar que a l'Europa a la que diem pertànyer, hi hagut polítics que han dimitit per haver falsificat les seves dades professionals o universitàries?

No costa gens imaginar què passaria a Alemanya, Holanda, França, Gran Bretanya i a la gran majoria de països de la UE, si un diputat exmembre del Consell General del Poder Judicial hagués fet les acusacions indirectes que ha fet López Tena sobre Duran Lleida i vizeversa. A qualsevol país seriós, els mitjans els hi haurien exigit que provessin les seves acusacions i, de no fer-ho, els hi haurien reclamat la seva dimissió immediata.

Aquí, però, no ha passat res. Aquí mai no passa res. Els polítics afectats truquen als mitjans, demanen prudència i aconsegueixen que la noticia es vagi esmorteint de mica en mica. I no hi ha res que pugui fer pensar que les coses hagin de canviar.