La dreta espanyola s'afegeix a les crítiques contra Mourinho

L'ABC critica a Mourinho i a un dels dos diarias esportius madrilenys (As) "la mezcla de torpeza y manipulación de la que hizo gala un diario deportivo (seguro que ya sabes cuál fue, porque además no es la primera vez) es para mostrarla en las escuelas. Os dejo la primera versión, de las once de la noche, y la corregida, pocos minutos después, imagino que después de una bronca al tonto que conseguía demostrar lo contrario de lo que pretendía.

http://www.abc.es/blogs/poker-ajedrez/public/post/mounrinho-es-antimadridista-8732.asp

El Mundo carrega contra Mourinho

El diari de Pedro J. qüestiona la memòria de Mourinho: la memoria suele ser frágil en estos casos. Quizás fuera el dolor de la roja a Pepe -injusta o discutible, según el bando- o quizás el sabor amargo de su primer revés europeo como entrenador del Real Madrid. El caso es que el técnico portugués olvida cómo accedió a la final en su primera Champions con el Oporto. Cómo la gente de A Coruña, igual que les pudo suceder a los seguidores del Chelsea, vivieron su particular pasión arbitral.http://www.elmundo.es/elmundodeporte/2011/04/28/futbol/1303990139.html

Hitler i la caiguda de la Copa per Sergio Ramos

http://www.youtube.com/watch?v=p9LLGfFaHEI&feature=player_embedded

Florentino, un fanàtic amb molta pela

El curiós del cas és que, quan va iniciar la seva primera etapa a la presidència del Real Madrid, hi va haver molts periodistes catalans i molts afeccionats del Barça que deien que Florentino Pérez era "tot un senyor".  Ho deien malgrat que aquest personatge és el que va fer la maniobra gens elegant del fixatge de Figo.
Ara ja són molts menys els que pensen que Pérez és tot un senyor. Les campanyes que el seu club ha inspirat per tal de denigrar l'imatge del Barça --el darrer cas, el fer correr que els jugadors del Barça es droguen-- han fet obrir els ulls als barcelonistes. Pérez no és "un senyor" és un fanàtic egòlatra que busca l'admiració popular a quasevol preu. I, a més, no té cap inconvenient en dir bajanades com la que ha dit desprès de que el seu equip hagi guanyat la  Copa del Rei: "El Madrid lidera el futbol mundial".  
Han guanyat la Copa però cada cop s'assemblen més al Barça de Joan Gaspart i d'altres èpoques. Ara són ells els que celebren com un gran triomf davant del Barça, un empat en el seu camp que els deixa a 8 punts dels barcelonistes i veuen ara com el máximm guanyar la final de la Copa d'Espanya que, de cop, s'ha convertir en més important que la lliga.
Florentino, ha deixat ben clar que és un fanàtic, amb molta pela, però un fanàtic més. I prou.

CiU deixa de banda el seu programa de Sanitat

Ja és prou conegut i comentat que el Govern de CiU ha decidit aplicar, amb lleugers matisos, el compromís que figurava en l'apartat 485 del seu programa electoral: “Suprimirem l’Impost de Successions i Donacions amb carácter immediat”.

El que no és tan conegut és que el mateix programa electoral de CiU en el punt 128 del seu apartat dedicat a la Sanitat deia: “Cal millorar la gestió amb l’objectiu d’obtenir una qualitat més alta en els serveis de salut. No es pot retallar ni prestacions ni qualitat. Per tant, caldrà millorar l’eficiència per obtenir uns resultats millors amb els mateixos recursos”.

La promesa referida a la supressió de l'Impost de Succesions s'ha posat en pràctica en els primers cent dies de govern d'Artur Mas, tot i que ha comportat que la Generalitat deixarà de percebre més de 100 milions d'euros d'ingressos.

Les promeses referides a la Sanitat (un altre dia parlarem dels compromisos en altres sectors) no tan sols han quedat ajornades indefinidament, sinó que han estat substituïdes per una sèrie de propostes que entren en clara contradicció amb el que s'havia promès.

¿Com és que CiU dóna tanta importància al compliment d'una promesa, encara que li comporti perdre més de 16.000 milions de les desaparegudes pessetes i que tan sols beneficia una elit econòmica, mentre que no té cap problema en trair el seu programa sanitari, que afecta especialment uns sectors molt més amplis i menys elitistes de la societat catalana?

Per cert, pel que fa a la Sanitat, el programa de CiU també es comprometia a coses com les següents:
El punt 99 indicava: “Facilitarem de manera progressiva la llibertat d’elecció d’hospital, en l’àmbit de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública, en els casos d’ingrés i cirurgia electiva. L’accés al centre triat del pacient s’haurà de produir en els temps de garantia establerts d’acord amb la capacitat disponible. En cas contrari, s’oferiran recursos alternatius en el marc de la Xarxa”.

El 101 prometia: “Es reduiran les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques, i s’establiran temps màxims per a cirurgia electiva”, mentre que el 102 indicava: “Una vegada superats els terminis establerts, obligaran el Servei Català de la Salut al proveïment d’una solució alternativa que caldrà satisfer obligatòriament”.

Per la seva banda, el 103 garantia “un temps màxim d’espera per accedir a la consulta amb atenció especialitzada”, mentre que el 104 deia: “Garantirem també aquest termini màxim per fer-se proves diagnòstico-terapèutiques complementàries”.

Els punts que van del 105 al 108 ofereixen un atractiu assortit de promeses: “Introduirem una garantia per tal que, en el cas de cancel·lacions d’ingressos o visites motivades per necessitat dels serveis, en un termini màxim d’un mes aquestes s’hagin resolt o s’hagi ofert una alternativa satisfactòria.”, diu el 105. “Treballarem per establir horaris més amplis d’atenció a tota la Xarxa Sanitària d’Utilització Pública.” promet el 106, i el 107 es compromet a millor “la puntualitat en la realització de les visites i en la pràctica de proves".

A Sala i Martin no l'hi ha agradat Inside Job.

A l'economista Xavier Sala i Martin no l'hi ha agradat gens ni mica el documental nordamericà Inside Job que tracta sobre la crisi econòmica que es va originar l'any 2008 als Estats Units. Parlant a una emissora de ràdio, l'economista lliberal critica el tó de denuncia dels autors del documental i recorda que els protagonistes dels fets (els que es van fer molt rics a costa de que moltíssima gent perdès la seva feina, les seves cases o els seus estalvis) segueixen estant lliures, guanyant molts diners i, en alguns casos, ocupant alts càrrecs a l'Administració Obama.
Segons la teoría de Sala i Martín si aquests indesitjables no són a la presó és perquè han actuat d'acord amb les lleis vigents i, per tant, no han comés cap delicte. En conseqüència, i segons el seu punt de vista, els autors del film són uns esquerranosos i els seus arguments no s'aguanten per enlloc i són pura demagogia.
El cas és que el que el film denuncia és el fet de que des de fa molts anys, els respectius governs dels Estats Units han anat canviant les lleis que regulaven el funcionament dels bancs i els crèdits, les han "desreguralitzat", i ,per tant, han anat reduínt, cada vegada més, el control estatal sobre el funcionament d'aquests ens. El negoci de la venda de crèdits escombraries no hauria estat possible fa uns anys als Estats Units i si ho és ara, és gràcies a l'aprimament dels mecanismes públics de control que han estat conseqüència dels canvis en les lleis.
Que aquesta gent no estigui a la pressó, que pugui seguir disfrutant dels milions i milions que han guanyat jugant brut i que encara en segueixi guanyant és deu al vistiplau que els hi han donat els presidents i molts politics nordamericans des de Reagan fins a Obama. I ho han aconsseguit tambè gràcies a l'imprescindible col.laboració i assessoria de molts economistes.
En la crítica de Sala i Martín al film, quedava clar que els xoriços no havien incomplert cap llei. No li vaig escoltar cap referència al mal que han causat a milions de persones. I és que, a certs nivells, sembla que està assumit que legalitat i ètica no tenen perquè anar unides.

L'adeu de ZP i les contradiccions de Mas i Duran.

Dissabte. A la ràdio informen que Zapatero ha anunciat al comité federal del PSOE que no es presentarà a les eleccions generals de l'any vinent. El diumenge, Juan José Millàs escriu a El País un retrat del president espanyol on explica les seves actuacions positives i les negatives i que acaba amb una tristor evident: “Sabem que va dir que no ens decebria. Sabem que ens va decebre (potser es va decebre a si mateix)”.

El mateix dissabte ens assabentem de que Artur Mas va anar a votar el divendres “a títol individual” en la consulta sobre la sobirania de Catalunya. Diuen que va votar “sí”, tot i que ell i la seva formació no estan d'acord amb la proposta de llei que Solidaritat vol presentar al Parlament per establir les pautes d'una hipotètica declaració d'independència de Catalunya. O sigui, com sempre, sí, però no; no però, sí. I la clientela convergent sense fer cap retret als seus caps.

És clar que per inconseqüència la de Josep Antoni Duran Lleida que el divendres fa circular la seva epístola setmanal als militants d'Unió dient una cosa i, el dia següent, tot el contrari. Per Duran , en la seva carta, “els polítics” han de recolzar projectes “viables” que no causin “frustració”. El dissabte, assabentat de la votació de Mas, el líder d'Unió, evita enfrontar-se amb el president i es limita a dir: “cadascú ha de fer el que consideri convenient” i afegeix que el vot de Mas és “conseqüent”.amb les tesis que aquest ha expressat reiteradament. Ja se sap que dos no es barallen si un no vol. I aquesta vegada Duran no es volia barallar.

A migdia parlo amb un amic sobre la gestió del que Mas va vendre com el “govern dels millors”. L'amic, que resulta que és un dels periodistes que millor coneixen el món interior de CiU, em diu que el problema del president és que amb tan sols 100 dies al front del Govern s'han fet evidents les seves mancances, com a gestor ,mentre que a Duran li costa massa dissimular el seu desig de fer evident el molt que mana a Palau i a la federació.

Anem al cine Renoir Floridablanca a veure “Inside Job”. A la sortida trobem a Josep Maria Ureta. Creu que la pel·lícula és “demolidora”. Té raó. El documental posa en evidència el grandiós robatori perpetrat per alguns dels bancs més importants dels Estats Units (ergo, del món) i que han acabat provocant la crisi econòmica mundial, amb l'ajut d'economistes de prestigi i l'aval, per acció (governs republicans de Reagan i Bush) i per omissió (governs demòcrates de Clinton i Obama).

Els espectadors no arribàvem a omplir la meitat de l'única sala de Barcelona on es projecta el film. Em pregunto quants milers de persones ja han anat a veure el Torrente 4 i desitjo, sense massa confiança, de que el boca-orella sigui la millor propaganda pel documental.