diumenge, 3 d’abril de 2011

L'adeu de ZP i les contradiccions de Mas i Duran.


Dissabte. A la ràdio informen que Zapatero ha anunciat al comité federal del PSOE que no es presentarà a les eleccions generals de l'any vinent. El diumenge, Juan José Millàs escriu a El País un retrat del president espanyol on explica les seves actuacions positives i les negatives i que acaba amb una tristor evident: “Sabem que va dir que no ens decebria. Sabem que ens va decebre (potser es va decebre a si mateix)”.

El mateix dissabte ens assabentem de que Artur Mas va anar a votar el divendres “a títol individual” en la consulta sobre la sobirania de Catalunya. Diuen que va votar “sí”, tot i que ell i la seva formació no estan d'acord amb la proposta de llei que Solidaritat vol presentar al Parlament per establir les pautes d'una hipotètica declaració d'independència de Catalunya. O sigui, com sempre, sí, però no; no però, sí. I la clientela convergent sense fer cap retret als seus caps.

És clar que per inconseqüència la de Josep Antoni Duran Lleida que el divendres fa circular la seva epístola setmanal als militants d'Unió dient una cosa i, el dia següent, tot el contrari. Per Duran , en la seva carta, “els polítics” han de recolzar projectes “viables” que no causin “frustració”. El dissabte, assabentat de la votació de Mas, el líder d'Unió, evita enfrontar-se amb el president i es limita a dir: “cadascú ha de fer el que consideri convenient” i afegeix que el vot de Mas és “conseqüent”.amb les tesis que aquest ha expressat reiteradament. Ja se sap que dos no es barallen si un no vol. I aquesta vegada Duran no es volia barallar.

A migdia parlo amb un amic sobre la gestió del que Mas va vendre com el “govern dels millors”. L'amic, que resulta que és un dels periodistes que millor coneixen el món interior de CiU, em diu que el problema del president és que amb tan sols 100 dies al front del Govern s'han fet evidents les seves mancances, com a gestor ,mentre que a Duran li costa massa dissimular el seu desig de fer evident el molt que mana a Palau i a la federació.

Anem al cine Renoir Floridablanca a veure “Inside Job”. A la sortida trobem a Josep Maria Ureta. Creu que la pel·lícula és “demolidora”. Té raó. El documental posa en evidència el grandiós robatori perpetrat per alguns dels bancs més importants dels Estats Units (ergo, del món) i que han acabat provocant la crisi econòmica mundial, amb l'ajut d'economistes de prestigi i l'aval, per acció (governs republicans de Reagan i Bush) i per omissió (governs demòcrates de Clinton i Obama).
Els espectadors no arribàvem a omplir la meitat de l'única sala de Barcelona on es projecta el film. Em pregunto quants milers de persones ja han anat a veure el Torrente 4 i desitjo, sense massa confiança, de que el boca-orella sigui la millor propaganda pel documental.