dijous, 7 de juliol de 2011

Jugant amb la llengua

nforma eldebat.cat que “El Parlament Europeu ha rebutjat l'esmena en defensa de l'etiquetatge en català proposada per 40 eurodiputats catalans, amb Ramon Tremosa (CiU) i Oriol Junqueras (ERC) al capdavant. Per tant, podrà aprovar aquest dimecres la normativa que obliga a etiquetar els productes almenys en una llengua oficial europea. Si és així, s'obre la porta que un futur govern espanyol prohibeixi l'etiquetatge només en català’.

Segons el text proposat pel Consell Europeu, en el cas de Catalunya, l'etiquetat es podria fer en català, però també en castellà o anglès, que sí són oficials. L'esmena, segons va explicar Tremosa, volia "evitar que futurs governs espanyols vulguin utilitzar textos europeus per prohibir l'etiquetatge només en català dels productes"
.

D'entrada, cal deixar clar, en contra del que s'ha intentat fer creure des de determinats sectors periodístics i polítics del país, que el projecte del Consell Europeu de la Unió Europea (UE) no està centrat en la llengua catalana. No som els catalans els destinataris de les males maneres de la resta d'europeus. Estem parlant d'un projecte de normativa d'àmbit comunitari. Desprès caldrà que alguns rellegeixin la notícia i que s'adonin que, en cap cas, l'aplicació de la norma comportarà que no es puguin etiquetar els productes en català. Simplement, caldrà que, a la vegada, ho estiguin també en una llengua oficial de la UE (condició que encara no té el català i que molt possiblement no tindrà mentre segueixi formant part del regne d'Espanya).

Si la normativa no ha de comportar la prohibició d'etiquetar en català, on és el problema? ¿Tal vegada l'atac contra Catalunya es produeix perquè potser, en el futur, ens obligaran a fer els envasos en català i castellà alhora? ¿Però ja saben els senyors Tremosa i Junqueras quants productes fabricats o simplement venuts a Catalunya fan servir el català en els seus envasos i prospectes? No tan sols en català, sinó fent servir el català juntament amb altres llengües? Ja els hi ho diré: vagin a qualsevol supermercat i podran constatar que són molt pocs, una quantitat que amb prou feines arriba a ser simbòlica.

Quan l'eurodiputat Tremosa torni a Barcelona, un cop acabada la seva feina a Brussel·les, podria aprofitar i acostar-se a la seu de Convergència. I un cop allà podria demanar als seus companys, que, per cert governen a Catalunya, que facin complir les normatives vigents sobre l'etiquetat dels productes en català. En tot cas, que no es faci massa esperances: aquest dimecres hem sabut que les grans distribuïdores nord-americanes han arribat a un acord amb el Govern per saltar-se la llei del tripartit que els obligava a doblar al català massa pel·lícules. I és que, ja ho sap senyor, Tremosa, CiU ja els ha dit que no es preocupin. (Publicat a eldebat.cat)

dilluns, 4 de juliol de 2011

Més impostos pels que menys guanyen

Més impostos pels que menys guanyen
No sé si calia haver fet tot el que s'ha fet a l'hora de retallar prestacions econòmiques i socials als sectors mes desfavorits de la societat. El que sí que tinc clar, per més arguments que es facin servir per economistes, polítics i empresaris, és que que les mesures adoptades no són les úniques que es podien haver aplicat.

Està clar que, quan el Govern central ordena que totes les administracions públiques redueixin un 5% els salaris dels seus funcionaris i treballadors, en la pràctica això suposa que l'efecte per a aquestes persones és el mateix que si els hi haguessin augmentat els impostos: Ells guanyen menys i les administracions disposen d'aquest diner estalviat en les nòmines. I si, de facto, es produeix aquest "augment dels impostos" a funcionaris i treballadors de l'administració, caldria preguntar-se per què ni s'ha plantejat la possibilitat d'augmentar un punt els impostos de tots aquells que guanyin més de 70.000 euros bruts a l'any. De fet, tots hem pogut sentir en moltes tertúlies de ràdio o televisió algunes persones que mostraven la seva indignació per les propostes d'augmentar un punt els impostos a aquells que guanyin més de 120.000 euros bruts anuals.

Doncs això, que a uns quants milions de ciutadans ja els han augmentat els impostos. I no són els que més guanyen. (Publicat a eldebat.cat)

L'escàndol del l'esport professional.


Alguns diaris expliquen que el Real Madrid vol interferir en la negociació entre el Barça i l'Arsenal per Cesc i que està disposat a pagar 50 milions pel jugador. A la vegada ens assabentem que els barcelonistes estudien pagar una xifra més o menys similar per fitxar un tal Alexis que fa mig any ningú sabia qui era i que ara sembla ser que s'ha convertit en imprescindible per Guardiola. El Barça i el Madrid són els dos equips que ingressen més diners a Espanya i a gairebé en tot el món. Tot i així, com que encara en gasten molt més del que guanyen, resulta que deuen centenars de milions d'euros. Però tant li fa: ara volen gastar-se 50 milions en Cesc i 50 en Alexis.

Els que saben de què va això del futbol et diuen que, de dret a llei, a la primera divisió hi haurien de quedar quatre o cinc equips com a màxim. La resta haurien de baixar a segona o desaparèixer perquè han fet fallida. A Segona A i a Segona B la situació encara és més dramàtica. Al basquet i a l'handbol les coses van igual o pitjor, amb jugadors que no cobren (i el que és pitjor, que no cobraran) i creditors que ho tenen molt negre per recuperar els seus diners.

Molts dels clubs, en qualsevol d'aquests esports, han sobreviscut gràcies als ajuts de les institucions locals, provincials o autonòmiques. Ajuts que fins ara han estat, en molts casos, molt importants i claus per a la supervivència de les entitats i que, davant de la gravetat de la crisi, perillen seriosament.

Malgrat això, encara hem de sentir a les autoritats esportives espanyoles i, en el nostre cas, catalanes, que "hasta aquí hemos llegado". Que l'esport professional tan sols ha de viure dels diners que generi i en cap cas de les subvencions publiques, i que els clubs que no reuneixen les condicions per estar en aquesta primera fila hauran de dedicar-se a l'esport amateur. Malgrat la gravetat de la crisi econòmica, encara no hem sentit a les autoritats esportives prohibint a qualsevol institució que dediqui ni un cèntim d'euro a ajudar cap club professional.

El Govern central, mentre hi hagi tants milions de ciutadans sense feina i en una situació dramàtica, hauria de prohibir que cap institució, de qualsevol nivell, aporti cap diner per aconseguir que qualsevol ciutat, o autonomia o el conjunt d'Espanya sigui l'escenari d'esdeveniments esportius a canvi d'aportar xifres milionàries als seus organitzadors internacionals. A hores d'ara, per exemple, resulta una burla esfereïdora llegir que la Generalitat valenciana donarà 18 milions d'euros per aconseguir que el Gran premi d'Espanya de Fórmula 1 se celebri en exclusiva a València.  (Publicat a eldebat.cat)