dimarts, 27 de novembre de 2012

Les teles privades espanyoles 'ajuden' a Rivera

Els boníssims resultats d'Albert Rivera i Ciutadans podrien tenir molt a veure amb el fet que aquestes han estat les primeres eleccions catalanes en les que les televisions privades espanyoles han dedicat una gran atenció tant en els seus informatius com en programes de debat i especials.

Gràcies a aquesta atenció generada per la vinculació electoral amb el procés sobiranista, les eleccions han arribat a una part molt important de la ciutadania catalana que no acostuma a seguir ni TV3 ni les ràdios en català i que és la més susceptible de sentir temor davant d'una hipotètica independència.

Tot i que en aquests debats hi han paticipat polítics catalans de tots els partits, Rivera, a qui ningú nega una gran capacitat comunicativa, és --des-de fa temps-- un habitual dels debats de Tele 5, la Sexta i Intereconomía i ha sabut treure profit electoral d'aquesta presència continuada.

Amb qui pactarà Mas?



Gemma Galdón, professora universitaria que en la seva faceta de tertuliana acostuma a provocar les ires dels convergents, escrivia el dilluns a twitter: "Després de convocar unes eleccions irresponsables, ara Mas demana responsabilitat als demés". Doncs sí, d'això es tracta. D'ençà de la nit electoral, després d'haver perdut 12 escons, el president en funcions s'ha fet un fart de repetir que ell i CiU assumiran totes les responsabilitats que els hi pertoquen, però que també caldrà que les altres formacions assumeixin les seves.

O sigui, que Mas, que pel seu propi interès va avançar les eleccions quan encara quedaven dos anys de legislatura, ara exigeix responsabilitat als altres per evitar en la mesura del possible les desgràcies provocades per una inoportuna convocatòria electoral amb la que volia tapar la seva desastrosa gestió al front del Govern.
Quina és la responsabilitat que Mas exigeix ara a Esquerra i PSC --presumptes  socis de govern-- per tal de fer governable la Generalitat? A més d'haver deixat clar que segueix amb la seva intenció de convocar una consulta sobre el dret a decidir, Mas ja ha dit que caldrà seguir fent retallades. Sobre la primera qüestió, caldrà veure quin tipus de consulta planteja CiU. És molt possible que ERC accepti qualsevol formulació, mentre que les exigències del PSC podrien ser més restrictives. Però és en el segon apartat, el pressupostari, on els sacrificis que exigeixi CiU siguin dificilment suportables pels dos partits de centre esquerra, independentista un, i federalista l'altre.

Oriol Junqueras i Pere Navarro ja han fet declaracions en els que han deixat ben clar que els seus respectius partits defensen mesures econòmiques que difereixen molt de les retallades fetes per CiU. De fet, el PSC ja ha dit que no pactarà amb Mas,  mentre que ERC ha mostrat la seva predisposició a, com a molt, donar suport al Govern des de l'oposició.

Donat que CiU diu que no vol pactar ni amb el PP ni amb ICV-EUiA, el rebuig del segon i del tercer partit de la cambra, deixaria a la federació nacionalista en una situació extremadament incòmoda  i dificultaria moltíssim la governabilitat del país. amb el risc, fins i tot, de que Mas es vegi abocat a una nova convocatòria electoral que seria dramàtica pel país.

Per fer que això no passi hi haurà moviments de tota mena. Ja es comenta que els empresaris rebutgen un pacte CiU-ERC i que desitgen la sociovergència. Deixant de banda el fet que, en els darrers temps, Mas i altres líders de CiU no han fet massa cas als desitjos del sector empresarial, no sembla massa creïble que, pressionat per totes bandes, el PSC acceptés defensar una consulta que accepta però que no l'entusiasma i unes retallades socials que l'allunyarien encara més del que queda del seu electorat.El PSC, a més, prou feina té en esforçar-se per intentar sobreviure al seu important naufragi electoral. ERC, per la seva banda, sap que molts dels seus vots del 25-N li han vingut de funcionaris de tota mena i condició que s'han vist sensiblement perjudicats per les mesures del Govern de Mas.

Que li queda a Mas? Doncs o cedir en algunes de les seves propostes (referèndum o retallades) per intentar convencer a PSC o ERC, o continuar amb la geometria variable que ha fet servir en l'anterior minilegislatura. o... acostar-se de nou al PP. Sí, ja sé que Mas ha dit que no ho farà, però sempre podrà trobar una excusa per a fer-ho: "Socialistes i republicans no han estat disposat a assumir les seves responsabilitats i m'han obligat a buscar al PP".  De fet, malgrat el seu empipament amb el Govern Rajoy, encara és l'hora en que hagi de trencar els seus pactes amb el PP a la Diputació de Barcelona i alguns ajuntaments catalans.

divendres, 2 de novembre de 2012

Mas en Mos(cú) .


























Article de Santiago González - Publicat a El blog de Santiago González - El Mundo 

Artur Mas viajó a Moscú con el alma pura y sedienta del turista, a hacerse una foto ante la catedral de San Basilio. Lo comprendo muy bien. La primera vez que fui a Londres me hice una foto junto a un guardia de Buckingham Palace y en Nueva York, con el puente de Brooklyn a mis espaldas. Nunca estuve en Moscú, pero con toda seguridad me habría retratado como el president, en la Plaza Roja. También otra ante el Kremlin, claro.
El diario ABC da cuenta hoy del muy discreto éxito de su primer viaje de Estado, aunque haya sido en plan virtual. Cuenta en su 'enfoque' Jaime González que en el Komsomolskaya Pravda no aparece ni una línea sobre el Foro Empresarial Cataluña-Rusia y el viaje del president, mientras publicaban una foto de cinco militares rindiendo honores a una gallina. Lamenta no poder informar sobre las gracias de la gallina por desconocer el cirílico. Tampoco en el resto de los periódicos de Moscú aparece "ninguna referencia al acto, lo que demuestra la irreversible decadencia de la prensa rusa".
Mas había cursado (a través de la Embajada española) peticiones de entrevistas con el viceprimer ministro Arkady Dvorkovich y con los ministros de Energía, Desarrollo Regional y Cultura. Los cuatro declinaron esta oportunidad, al igual que el viceministro de Desarrollo Económico. No es improbable que ERC presente una interpelación al Gobierno para que explique por qué no consiguió esas entrevistas para el honorable y saque la inevitable conclusión: ¿ven cómo necesitamos un Estado y unas embajadas propias? Lástima que la gestión hecha con los recursos propios, la concertación de una entrevista a Mas (a más) en el diario oficial, 'Rossiiskaya Gazeta' tampoco fue coronada por el éxito.
Además de la delegación empresarial que capitaneaba el president, le acompañaba un séquito de al menos 23 personas de la Generalitat, que incluía a  su propia esposa, el secretario de Asuntos Exteriores y el fotógrafo de la Generalitat. Había una cuantiosa representación de los Patronatos Turísticos de las Diputaciones: 8 de Salou y Aeropuerto, 6 de Costa Brava y Tarragona, 4 de la Diputación de Barcelona, encabezada por el presidente y su esposa, así como alcaldes y cargos de una docena de Ayuntamientos.
"¿Y todo esto quién lo paga?" preguntó Pla al ver las luces de Nueva York. Respuesta: los mismos que los 271.000 euros del video declarado ilegal por la Junta Electoral Central. ¿Y para qué ha servido el viaje? Para que Mas defienda en Mos el video propagandístico.
¿Y cómo iba a salir en la prensa de Moscú si la portada de La Vanguardia sólo le dedica una llamada, y El Periódico, ni eso?

dijous, 1 de novembre de 2012

Documents (3): Socialistes de Catalunya, a favor de l'autodeterminació





El 1977, un any abans de constituir-se el Partit dels Socialistes de Catalunya, van tenir lloc les primeres eleccions generals. El PSC Congrés i la Federació Socialista de Catalunya-PSOE van presentar-se en coalició amb el nom de "Socialistes de Catalunya". L'acord per formar aquesta coalició va ser conegut com el Pacte d'Abril i ja mostrava la voluntat d'arribar a un únic partit socialista català. Una dada curiosa de l'acord és el punt en que assenyala que el nou partit lluitarà per "El reconeixement del dret d'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat".

Texte íntegre del Pacte d'Abril.
El PSC, la FSC (PSOE) i socialistes independents acorden realitzar la unitat socialistaa Catalunya mitjançant un procés que culminarà en la constitució d'un únic Partit Socialista de Catalunya, resultat de la unió dels socialistes de Catalunya. Aquest Partit, plenament sobirà configurarà l'organització política del socialisme a Catalunya i la seva articulació amb el PSOE en la perspectiva de la unitat de tots els socialistes de l'Estat, a través d'un congrés democràtic a celebrar durant l'any, preparat per comissions d'ambdues organitzacions que elaborin, per assentiment comú, les propostes a l'esmentat congrés.
Aquesta unitat dels socialistes catalans s'acorda sobre les següents coincidències de principis:
1) La transformació de la societat mitjançant l'accés al poder polític per part dels treballadors.
2) La socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi.
3) L'organització autogestionària de la societat.
4) La societat ha de satisfer els mitjans que assegurin la igualtat i la dignitat de l'home.
5) El reconeixement del dret d'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol
6) La recuperació de les institucions i principis configurats en l'Estatut del 1932, la seva actualització i aprofundiment.
Les forces polítiques que subscriuen aquest acord coincideixen a afirmar que els socialistes de l'Estat han d'establir organismes representatius i decisoris comuns que defineixen els elements estratègics i tàctics coincidents de la lluita de classes en aquest àmbit estatal. En llur propi àmbit les organitzacions socialistes de les diferents nacionalitats i regions de l'Estat tindran sobirania plena. En aquest projecte unitari i d'articulació s'inscriu l'acord dels signants d'adoptar una posició comuna en relació a la seva possible participació en el proper procés electoral.
Amb aquesta finalitat, consideren fonamental la presentació d'una conjunta candidatura d'Unitat Socialista de Catalunya que mantingui aquesta denominació per damunt de les sigles de cada un dels seus elements integrants, per així aglutinar l'adhesió dels treballadors i de tots els ciutadans interessats en donar una orientació realment progressiva a la configuració política de Catalunya.
Les parts que prenen aquest compromís afirmen la voluntat de treballar en comú per la ràpida formulació d'un Manifest-Programa electoral per al qual prendran com a base els denominadors comuns de les respectives declaracions de principis i els corresponents programes de línia política i establir -per assentiment comú- la participació en les llistes de candidats.
Entre les finalitats indeclinables que aquesta candidatura d'unitat socialista vol servir, descollen d'una manera explícita:
1) L'exigència constitucional d'una estructura d'estat que garanteixi a Catalunya l'aprofundiment de la seva autonomia, més enllà dels nivells previstos en l'Estatut del 1932 i d'acord amb les necessitats reals d'aquest moment, i aboni el procés d'autonomia de les diferents nacionalitats i regions diferenciades de l'Estat espanyol. Per això, expressen la seva voluntat de treballar en comú amb totes les altres forces democràtiques catalanes presents en el Congrés de Diputats.
2) La col·laboració amb totes les altres forces socialistes representades en el Congrés de Diputats per a orientar fins on sigui possible, una acció comuna en el seu si, per així configurar l'Estat d'acord amb unes línies susceptibles d'afavorir el progrés cap al socialisme, així com també l'adopció d'aquelles mesures que tendeixin a afavorir els interessos immediats DELS TREBALLADORS.

Documents (2) Sobre la sobirania del PSC.

Alfredo Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE, va declarar fa uns díes que aquest i el PSC eren dos partits diferents. Gairebé de manera coincident, alguns dirigents territorials del PSOE han fet declaracions en les que opinen que, de continuar les discrepancies entre ambdos partits, el millor que podria passar és que es produeixi un divorci entre ells.
Donat que la constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya es remonta a 1978, he considerat que podria ser oportú oferir una sèrie de documents sobre els lligams oficials realment existents entre PSC i PSOE.

El primer document és un fragment de la descripció que es fa a la pàgina web del PSC (www.socialistes.cat).

"../..Aquest nou partit, el PSC, es constituïa com a partit sobirà, autònom respecte del PSOE, però amb un protocol d'unitat que establia la seva participació en els òrgans federals: l'Executiva, el Comitè Federal, i el Congrés.

El PSC, per tant, és un partit sobirà federat al PSOE, i això el fa singular en el conjunt del socialisme espanyol ja que, tot i participar en els seus òrgans federals, té personalitat jurídica pròpia, finances independents i manté una total autonomia d'acció en el marc de la política catalana".

El segón document es tracta d'un fragment de la sentència de la Junta Electoral Central en la que s'assenyala qe el PSC és un partit sobIrà i independent del PSOE.

t"(../..) finalmente, la impugnación de la asignación de espacios al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) carece de fundamento puesto que esta entidad politica figura inscrita en el Registro de Partidos Politicos como distinta e independiente del PSOE; presentó candidaturas propias y obtuvo diputados propios en las elecciones el 28 de octubre de 1982, con independencia del PSOE y, finalmente, en el trimite de alegaciones se aporta acta notarial de constitución del Partido, otorgada el 31 de agosto de 1978, en la que consta que se disolvió y extinguió la Federación Socialista de Cataluña del PSOE, constituyéndoseel PSC (PSC-PSOE) por la fusión de otros partidos políticos y sin vinculación juridica con el PSOE".


Documents (1): Protocol de unitat de la FSC (PSOE), PSC-C i PSC-R en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)



EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és l'organització política dels socialistes de Catalunya, resultant de la fusió de la FSC (PSOE), del PSC (C) i del PSC (R). Afegirà a la seva denominació les sigles de les organitzacions pre-existents, en el ben entès que el PSC (C) i el PSC (R) accepten les sigles unicùes i comuns de PSC. Aquesta denominació només podrà ser modificada pel seu Congrés.
.
EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és un partit de classe i nacional que sorgeix de la voluntat constituent de les organitzacions socialistes de Catalunya i que, en virtut de la seva sobirania, decideix la participació en organismes representatius i decisoris comuns amb el PSOE, en la forma que s'explicita en aquest document.

El Congrés del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és l'òrgan suprem del partit. La seva competència serà exclusiva per establir la seva estructura interna, regular la seva disciplina, elaborar la seva línia política i el seu programa a Catalunya.
Per definir conjuntament amb la resta dels socialistes de l'Estat els elements estratègics coincidents de la lluita de classes, el PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) enviarà els seus delegats, elegits directament per les estructures organitzatives de base, al Congrés Federal del PSOE, perquè participin en les sessions, debats i resolucions que facin referència a les qüestions comuns de la lluita de classe a nivell de l'Estat.
L'aplicació a Catalunya de les resolucions preses per a l'àmbit estatal serà portada a terme pel PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE).

EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) tindrà plena sobirania en aquells àmbits de competències que els socialistes de Catalunya propugnem per a l'organització política del nostre país, d'acord amb el marc constitucional aprovat en el seu programa pels socialistes de tot l'Estat.

Els membres del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) candidats a la Comissió Executiva Federal seran presentats o refrendats si s'escau pel PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) a través dels seus delegats presents en el Congrés Federal.

El PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) estarà representat en el Comitè Federal Socialista. Aquesta representació serà designada pel propi PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) i en funció del criteri de proporcionalitat en virtut del nombre d'afiliats.

Els membres del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) que siguin assalariats hauran de militar sindicalment. L'opció sindical del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és la UGT.

Els parlamentaris membres del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) s'atendran respecte a llur organització parlamentària al que hi ha establert en l'acord de constitució del grup parlamentari Socialistes de Catalunya.

EL PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) mantindrà relacions polítiques internacionals dins del marc, decidit pel Congrés Federal del PSOE.

El símbol del PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA (PSC-PSOE) és el "Puny i la Rosa".
A la documentació, correspondència, etc. s'utilitzarà el nom complert del partit acompanyat del símbol.
En banderes, pancartes i on sigui necessària la utilització del nom reduït s'utilitzaran les sigles PSC (PSC-PSOE), sempre acompanyades del "Puny i la Rosa". És patrimoni de les organitzacions que es fusionen.

DISPOSICIÓ TRANSITÒRIA. Des de l' 1 de maig de 1978 fins la data del Congrés d'unificació, tota la imatge pública del procés unitari farà sempre referència als noms complerts o, en tot cas, a les sigles complertes dels tres partits que protagonitzen la unitat.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Tot per la pàtria


Convergència i Unió ho fa tot per la pàtria. Catalana, es clar. SEMPRE. Quan pacta amb el Govern de Madrid --sigui el que sigui i pacti el que pacti--, ho fa en defènsa dels interessos de Catalunya. Obviament, tambè és la defensa d'aquests mateixos interessos, la que periodicament porta a CiU a trencar-- encara que tan sols sigui de manera temporal-- amb els seus socis de Madrid. Fins i tot, "rizando el rizo", que diríen els espanyols, CiU és capaç de promoure l'estat propi a la UE, sense trencar els pactes que mantè amb el PP a la Diputació de Barcelona i a diferents ajuntaments

Són els avantatges de disposar d'una bona maquinaria propagandística i del fet que un gran part de la seva clientela està disposada a acceptar-ho tot dels seus dirigents, convençuts com estan de esser  la Catalunya autèntica.

Tot el contrari és el cas del PSC. Els socialistes sempre reben garrotades. SEMPRE, facin el que facin. Quan el PSC coincideix amb el PSOE, és evident que ho fa perquè és una sucursal. Si defensa coses com el dret a decidir i el PSOE no hi està d'acord, els mateixos que l'acusen de sucursalistes, no reconeixen que el PSC discrepa o s'enfronta al PSOE. Prefereixen subratllar que els socialistes espanyols menystenen als catalans. Una bona mostra d'aquest plantejament l'ofereix avui mateix un titular d'El Punt/Avui : "El PSOE es desentén del PSC".
De ben segur que al carrer de Nicaragua, seu del PSC, ha comés molts errors, polítics ni de comunicació, però mai fins a l'extrem de que tot, facin el que facin, ho fan malament.


dilluns, 29 d’octubre de 2012

PSC i PSOE: El divorci

Diumenge a la tarda. Hem coincidit uns quants amics, tots exmilitants del PSC. No tots entre nosaltres veiem igual quin és el futur que convè a Catalunya, però estem d'acord en que ha arribat el moment en que el PSC es deslliuri de la tutela del PSOE i deixi d'actuar condicionat pel temor a fer enfadar a Ferraz.

Tots pensem que el risc de divisió social que va propiciar la creació del PSC ja no existeix. Hi ha hagut 
un relleu generacional que ha canviat radicalment l'escenari politíic i social del país i que fa que la por a la divisió entre "catalans" i "castellans" ja no tingui sentit. 

A més, ha quedat palès que la gran majoria de socialistes espanyols ni entenen ni desitgen el fet diferencial del PSC en el marc del socialisme hispà. El dilluns ens venen a donar la raó les declaracions de Rubalcaba rebutjant  el programa del PSC que defensa la realització de referèndum d'autodeterminació, i les patètiques  declaracions del suposat socialista José Bono, reclamant que el PSC faci fora a aquells dels seus militants que estiguin per la independència.


Sembla que ja no hi ha res a fer. .



dissabte, 27 d’octubre de 2012

Partits en crisi en una societat en crisi

Vet aquí quin panorama més esfereidor: El PP, amb un Executiu inoperant que no n'encerta ni una i  que ens porta cap a la misèria més abosluta; un partit,a més a més, dividit entre els aznaristes i esperancistes que aboguen per un estat unitari i els rajoyistes que volen una descentralització aparent, i amb barons que planten cara a Rajoy pel finançament.

El PSOE está dividit sobre tot, amb un líder qüestionat i amb nombrosos aspirants a seure a la seva cadira, amb uns barons que no volen sabe res de federalisme i uns altres que en defensen una versió extraordinariament light. Per la seva part, el PSC, dividit i desorientat i que podria fer seva la grollera descripcio de que "quan un està de pega, fins i tot amb els c.... ensopega". Amb una certa regularitat apareixen embrions d'escisions, acompanya un discurs que vol ser coherent: "respectem el dret de decisió, però arribat el moment votarem a favor de seguir amb més autogovern en un Espanya federal", amb declaracions que confonen a la gent i, això sempre, amb la col.laboració inestimable d'un PSOE que no simpatitza gens ni mica amb els postulats del seu "partit germà".

Una altre formació que té seriosos problemes, tot i les triomfals previsions electorals, és CiU. Té a uns quants dirigents embolicats en tramas judicials ben lletges i està dividida entre CDC i Unió sobre el camí a seguir en el futur. I si fos tan sols això.. A la mateixa CDC dubten si han d'anar cap a la independència, a un estat confederat amb Espanya o en acceptar qalsevol cosa que Rajoy els hi ofereixi despres del 25-N. 

Aquest són els partits en els que hem de fer confiança per que ens arreglin el present i el futur d'una societat en crisi?

dimarts, 23 d’octubre de 2012

El sondeig de RAC1 o el fracàs dels polítics


Després de tres mesos en què la independència de Cataluya ha marcat tots els aspectes de la vida quotidiana del nostre país resulta que, a dia d’avui, les eleccions del proper 25-N, malgrat el caràcter plebiscitari que Artur Mas els vol donar,  portarà a les urnes gairebé el mateix nombre d’electors que varen fer-ho el 2010.

De fet,  tan sols es pronostiquen 67.076 votants més, el que suposa un 1,24% més de participació que llavors. Al menys, això és el que indica el sondeig difós aquest dimarts per RAC1. Segons les dades de la consulta, el mes vinent aniran a votar 3.219.706 catalans, xifra que suposa un 60,02% de participació. 
Aquesta previsió, de complir-se, faria que a les urnes hi haguessin anat tan sols 67.076 votants més que el 2010 quan el nombre de votants va ser de 3.152.630 (58,78% de participació).

Cal recordar que el 2010, la convocatoria electoral va estar marcada per una etapa final del Govern d’esquerres en  plena decadència i amb totes les previsions donant com a guanyadors a Artur Mas i a CiU.  És a dir, no hi havia possibilitat de cap sorpresa, tothom sabia qui guanyaria les eleccions. Cal tenir en compte que  aquest és un factor que provoca l’abstencionisme tant per part d’alguns dels que creuen que la victòria està assegurada, com tambè per part dels que es veien derrotats de bell antuvi. El partit no tenia color.

Ara la situació és molt diferent . Estem parlant les 24 hores del día i des de fa mesos,  de la futura independència de Catalunya. De la consulta que s’haurà de convocar, de la necessitat que les eleccions del 25-N proporcionin a Mas la majoria absoluta que aquest reclama per conduire el país a noves fites. I malgrat tot, la participació no està previst que augmenti.

Què ens esta passant?  I si resulta que som molts els que parlem de la futura independència  i que en parlem molt, però que hi ha una bona part del país que passa del tema, de la mateixa manera que hi ha moltes persones que no creuen ja que els polítics puguin o vulguin arreglar la greu situació econòmica que afecta, sobretot als treballadors?

Perquè, resulta que CiU augmentarà –es clar, desprès de tot el protagonisme de Mas, tan sols faltaria que 
no captés vot útil nacionalista-- , però, segons els sondejos, encara no ha aconsseguit fer-se amb la majoria absoluta.

Pel què fa a la resta de partits, gran davallada del PSC amb el conseqüent benefici de la resta de partits (des de CiU a C’s passant per ICV, ERC i el PP). Però  és que aquesta clatellada ja la va rebre a les darreres eleccions catalanes i a les generals. O és que algú pensa que els mals del PSC han començat ara amb el debat independentista?

El cas és que la gent no vol anar a votar, ni per la promocionada qüestió de la independència, ni per les retallades que ens amaguen tant com poden. La gent,  sinó tota, sí molta gent , ja no creu en res. A la gent porten massa anys enredant-la.

Per cert, segons el sondeig, els catalans suspenen la gestió del Govern.

(Article publicat a eldebat.cat)

divendres, 19 d’octubre de 2012

Pedro J. vol reformar la Constitució i retornar a les nacionalitats històriques

Llegint El Mundo amb una certa freqüència es fa difícil de creure que el seu director, Pedro J. Ramírez, el diumenge passat plantegès a la seva carta setmanal la conveniència de reformar la Constitució (fins i tot acceptant algunes de les propostes reformadores presentades pel PSC). Però ho va fer.

Ben mirat i amb tots els matiços que s'hi vulguin fer, el que el polèmic periodista plantejava era una mena de come back constitucional.

Ho feia sense fer servir els termes nacionalitats i regions que figuren a la Constitució i que, en un principi, marcaven una clara assimetria de competències entre Euskadi, Catalunya i Galicia --les conegudes com nacionalitats històriques-- i les altres comunitats, descrites com les regions. El que plantejava Pedro J. Ramírez,  sense massa subterfugis, és una recentraltzació de l'Estat amb una disminució de facto de les competències de les regions (que es regien per l'article l43 de la Carta Magna) mentre que les tres nacionalitats tindrian un tractament clarament diferenciat.

Aquest es el fragment de l'article que fa referència a aquesta possible reforma constitucional:


"El jefe del Gobierno ha dicho que el proyecto independentista de Mas es «un torpedo en la línea de flotación del bienestar» y su ministro de Justicia ha llegado a alegar que la propia España sería incapaz de mantenerse en el euro si Cataluña la abandonara. O sea que va a ser que no. Sólo puede ser que no. Cualquier iniciativa soberanista que venga de los parlamentos catalán o vasco tendrá que ser rechazada por el Congreso con la misma contundencia que lo fue el plan Ibarretxe; y todos los medios legales -todos- deberán ser empleados si quienes acaban de tachar al ministro Wert de «preconstitucional» se declaran unilateralmente «postconstitucionales», como detalló anteayer Mas.
Pero es evidente que la democracia española no puede limitarse a decir una y otra vez que «no» sin cambiar las circunstancias que han hecho crecer el independentismo catalán y vasco, pues podría terminar ocurriendo que sucesivas elecciones elevaran la mayoría actual en pro de la autodeterminación hasta un 70% o un 80% que, consolidado en el tiempo, haría moralmente insostenible la aplicación de los preceptos legales.
Urge salir al encuentro del problema y no existe otro instrumento -si alguien lo conoce que lo diga- sino iniciar un proceso de reforma constitucional que sirva a la vez para reforzar los poderes del Estado, reducir el coste del modelo territorial y diferenciar a Cataluña, el País Vasco y Galicia del resto de las autonomías o regiones. Si el PP y el PSOE se ponen de acuerdo y la UE hace ver a los nacionalistas que fuera de los actuales Estados miembros no hay salvación, debería ser posible acometer una negociación seria y realista con partidos como CiU y PNV.
En esa negociación estarían sobre la mesa la financiación y las selecciones deportivas pero también la enseñanza en español y la lealtad institucional. Si la negociación fracasa seguiríamos como hasta ahora, sólo que más cargados de razón, y si tuviera éxito desembocaría en una España unida pero asimétrica, como lo es en realidad. Eso permitiría llevar a referéndum un proyecto de reforma constitucional que obtuviera un apoyo popular parecido al de 1978, zanjando durante varias generaciones la cuestión".
Aunque la solución no sea el federalismo, en la medida en que supondría consagrar de iure la aberración fáctica de los 17 mini Estados actuales -¿para qué diablos necesita la Rioja un parlamento?-, la iniciativa de reforma constitucional que anuncia el PSC bien podría ser el mecanismo de ignición de ese proceso. Mucho más lejanas estaban las posiciones de partida hace 35 años y todos cedieron en pro del pacto. La solución no es aceptar, como propone Rubio Llorente, que los catalanes decidan solos, sino decidir todos los españoles juntos sobre algo que pueda contentar también parcialmente a los catalanes.

Oriol Pujol i un exdiputat de CiU van organitzar el repartiment d'ITV's


Una informació d'Antonio Fernández publicada a elconfidencial.com
Oriol Pujol, secretario general de CDC, ofreció directamente al exdiputado de CiU y abogado de Itevelesa, Heribert Padrol, que fuera éste “el que dicte las bases del nuevo concurso” de las ITV de la Generalitat. Eso es lo que denuncia en un nuevo informe la Agencia Tributaria incluido en el sumario del caso.
¿Y quien es Heribert Padrol? Ni más ni menos que un exdiputado de CiU en el Congreso (fue número 2 en las generales del 2000), que había ejercido como delegado especial de Hacienda en Cataluña y cuyo nombre, por si fuera poco, había sonado en esta legislatura para ser consejero de Economía con Artur Mas. Lo más llamativo, sin embargo, es que representa los intereses de uno de los operadores del sector y a pesar de estos intereses se le pone en bandeja cómo se han de distribuir las nuevas estaciones de ITV de Cataluña.
Padrol habló del tema con el propio Oriol Pujol, secretario general de CDC. Mientras tenía lugar esa reunión, el secretario general de Convergencia llamó a su hombre en la Generalitat, Josep Tous, para comentar el tema. Tous es el presidente de la sectorial de Industria de Convergencia y, aunque oficialmente no constaba en el organigrama de la Generalitat, era el que en realidad mandaba en el área de seguridad industrial.
Oriol Pujol.- Muy rápido, muy rápido. Estoy con Heribert Padrol (...) Itevelesa renunciará a las tres (ITVs) que tiene en Manresa (...) ¿Qué le podría caer, aproximadamente? ¿Qué podría tener como compensación? [Padrol defiende los intereses de la operadora Itevelesa].
JosepTous.- O sea, te explico: Itevelesa... lo que yo les ofrecía es: sacaban la de Manresa, la ponían en otro lugar, en otro municipio y además les dábamos una en el Baix Llobregat, aumenta...
Oriol Pujol.- Ah, por tanto no es renunciar a Manresa, es desplazarla...
JosepTous.- No. Ha de salir de allá.
Oriol Pujol.- Desplazarla del municipio, sacarla del municipio...
JosepTous.- Sacarla de la comarca (...) Sacarla del Bages y ponerla en otra comarca y ganar una en el Baix Llobregat.
Oriol Pujol.- Perfecto, pero, entonces, ¿los lotes cómo los harás? Porque para que ganen una más, ¿cómo harás el lote?
Josep Tous.- Porque sacaré su lote que habrá las dos que ya tienen más una, más dos más.Y entonces...
Oriol Pujol.- ¿Harás lotes de cuatro?
JosepTous.- Sí, el lote será de cuatro. Su lote será de cuatro.
Oriol Pujol.- Vale, vale. Escucha.Yo se lo digo [a Heribert] para que tranquilice a Itevelesa y continuar trabajando, ¿eh? Él ya sabe que tú y yo vamos de la misma manera.
Una oferta irresistible
Los implicados en la trama pretendían realizar una revisión de oficio de las obras en las estaciones adjudicadas por el anterior Gobierno, ya que había un plazo legal para acometer dichas obras. Sabedores de que algunas estaciones no están terminadas,pensaban utilizar los informes de los inspectores para presionar a los operadores y que aceptasen el nuevo plan territorial y el nuevo concurso que les proponían.
JosepTous.- Itevelesa se puede tranquilizar. Pero es que, además, el día 4 de noviembre tenían que haber acabado todas las obras y no las acabarán. O sea, que están incumpliendo. Y la orden de adjudicación dice: si en un año no cumples, pasa automáticamente con el segundo ganador. O sea, que les conviene mucho...
Oriol Pujol.- Pero no nos encabronaremos con Itevelesa ahora por esto, ¿no?
Josep Tous.- ¿Qué?
Oriol Pujol.- Te ha de servir a ti para llevarlos a tu propio terreno, pero no para machacarlos.
Era lógico. Las afinidades políticas de Padrol, de Pujol y de Tous están fuera de toda duda. Tanto es así que, a pesar de ser parte, ofrecen al exdiputado de CiU que se implique directamente en la confección de las bases del nuevo concurso
Josep Tous.- Ya le dije a Heribert que me ayude.
Oriol Pujol.- Si quieres, Heribert te ayudará con esto.
JosepTous.- Claro, que él me ayude a poner las bases del concurso para que le vaya bien.
Oriol Pujol.- Pues venga.
(...)
Oriol Pujol.- Habla con Heribert de cara incluso (...) jurídico, ¿eh?
Josep Tous.- Sí. Vale. Dile... bueno, ahora yo me voy de viaje...
Oriol Pujol.- Bueno, ya os buscaréis, ¿vale?
Josep Tous.- Pero cuando vuelva o antes, ya lo llamaré, ya me pondré en contacto con él. Pero lo que es muy importante es que seamos proactivos y vayamos al Departamento diciendo, escucha, entendámosnos.
Oriol Pujol.- Sí, pero Josep... yo creo que vamos lentos. Te lo digo de verdad, ya te lo he dicho mil veces. Yo creo que vamos lentos.
Josep Tous.- Ah, pero yo no marco el ritmo. A ver, cuidado, yo...
Oriol Pujol.- Sí que lo marcas tú. Tú le das el paquete resuelto. Este tío te lo comprará y si no, haremos que te lo compre.
JosepTous.- Hoy le he dicho a Germà Gordó [secretario del Gobierno]: ‘Germà, revisión de oficio y empújame un poco’. Se lo he dicho así.
Oriol Pujol.- Vale, vale.
Josep Tous.- Y a Canós le dije el jueves pasado: ’Decide revisión de oficio y comencemos’, ¿me entiendes. Yo les apreté, pero claro, si no acaban de tirar...
Todo atado y bien atado
Las relaciones entre JosepTous y Heribert Padrol también son fluidas. El 7 de octubre del año pasado, ambos se citaron en la cafetería La Farga, en plena Diagonal de Barcelona, para negociar. Allí, fueron seguidos, vigilados y fotografiados por los agentes encargados del caso.
En conversaciones telefónicas intervenidas por la Policía, Tous pacta con Padrol que su cliente, Itevelesa, se avendrá a un acuerdo con la Administración y que cuando hagan las condiciones del concurso, las dicta el propio Padrol, aunque sólo hay una ITV vetada, a la que tienen que renunciar, que es la de Manresa, pero le mantendrán las otras dos y le regalan una tercera.
Tras el encuentro del abogado con Oriol Pujol, el tema se encarrila. Al día siguiente, Tous habla con el subdirector de Seguridad Industrial de la Generalitat, Isidre Masalles, y le comenta que ya ha hablado otra vez con Padrol y “está alineado y asesorará a su cliente en esa línea”. El 4 de noviembre, vuelven a hablar y Tous le anuncia que explicará a Padrol que habrá una revisión [del plan territorial de las ITV] de oficio y que cuando vuelva [iniciaba un viaje de 15 días a Sudamérica] irán a ver al director en relación con los dos operadores [Itevelesa y Atisae] “para que se sientan parte del proceso y vean que no se va contra ellos, sino que se va a asegurar todo para que quede bien jurídicamente”.

dijous, 18 d’octubre de 2012

L'espectacle obscè de les infrastructures inútils


El l0 d'octubre, TVE va emetre dins de l'espai Comando Actualidad un reportatge sobre les infrastructures de tota mena construïdes a Espanya els darrers anys i que no han servit pràcticament per res. El programa és un espectacle depriment.  


(De la presentació de TVE):
Para su construcción se han invertido cientos de millones, pero hoy están prácticamente en desuso o a medio hacer. Aeropuertos sin viajeros, autopistas sin coches, palacios de congresos sin actos que celebrar ¿Sirven para algo esas grandes infraestructuras levantadas con dinero público? "¿Nos lo podíamos permitir?"







Maruja Torres: “Cebrián es un cateto pijo, rencoroso y sin conciencia"



La conocida periodista Maruja Torres dio, en el Aula Magna de la Facultad de Comunicación de la UAB, el pasado martes 9 de octubre, una lección magistral a cientos de estudiantes. Afirmó en el acto de inauguración de curso de la Facultad de Comunicación de la UAB que “el periodismo de la excelencia hace tiempo que no se encuentra en los diarios”. David Vidal escribió la crónica. (Font: www.somatents.com)
Maruja Torres criticó duramente al consejero delegado del grupo Prisa, Juan Luis Cebrián, al que llamó “cateto” y “pijo rencoroso sin conciencia”, por su responsabilidad en el ERE de El País, en el acto de inauguración del curso académico de la Facultad de Comunicación de la UAB el pasado martes 9 de octubre. También lamentó la deriva mediocre de las redacciones, “un entorno de peloterismo salvaje”, y del periodismo, que busca gente “dócil y absorbida por el sistema”.
 “Soy Maruja Torres, tengo 69 años y 48 de profesión, y mucha mala leche”. Maruja Torres, la Maru en guerra, la ganadora del premio Planeta y Nadal, la escritora de bandera, la mujer periodista, recordada como un mito por su valentía hombruna y por su saque alcohólico por los pocos periodistas que aún quedan en la redacción de El País, querida, asimismo, por su inquebrantable solidaridad con el débil, y valorada por su ojo infalible para la crónica y el reportaje, géneros que siempre ha practicado con una prosa viva y precisa, próxima, chispeante, imaginativa (como cuando bautizó a la zagala de la dinastía de Rocío Jurado como Roci-Hito o cuando habla, hoy mismo, de Soraya SS), se presenta así ante cientos de estudiantes de periodismo, que cuando oyen “mala leche” se arrebujan y murmuran cabeceando en sus asientos del aula magna porque vienen con ganas de juerga.
“Pero hoy es un día triste para las libertades en este país”, prosigue Maruja, con rostro serio. Es, efectivamente, el día del ERE en su periódico de toda la vida, El País. “Hoy 138 periodistas bien formados y que saben de lo que hablan, con capacidad crítica para oponerse al sistema, serán despedidos y sustituidos por gente dócil, absorbida por el sistema desde el inicio y dispuesta a hacer de todo por 800 euros.”

“El porqué es la pregunta fundamental en el periodismo y en la vida. Hay que practicar un periodismo de la contextualización, de la memoria”

Desde ese periódico, hoy deshinchado y desleído, Maruja tuvo los redaños de cubrir guerras en las que fue la Fallaci española; estaba en ese periódico cuando llamó “nazi sionista” a un ministro israelí por su política en los territorios ocupados en los años 80; en ese periódico vivió en Panamá la muerte por las balas estadounidenses de su compañero y fotógrafo Juantxu Rodríguez. En ese periódico. Y le preguntan, claro, por el editor Juan Luis Cebrián, por su sueldo astronómico, con el que se podrían pagar 400 redactores según convenio vigente, y por su parte de responsabilidad en la decadencia y caída del mejor diario de la democracia española.
“La historia de El País –dice– es la de Saturno devorando a sus hijos. Cebrián nunca asumió no ser el hijo carnal de Polanco. Es rencoroso y pijo, pero un pijo sin conciencia. Decía que estaba salvando el periodismo, que había un cambio de paradigma. Mentira. Perdió 5.000 millones de euros jugando al capitalismo de casino, comprando radios en Miami y teles latinoamericanas que no valían nada. Quería ser un tiburón de Wall Street pero era una sardinita que todo lo hizo mal. Se pulió las ganancias del trabajo de todos nosotros en la aventura del mejor diario de la democracia española. Cebrián era un quiero y no puedo, un cateto”.

“Cebrián es un cateto pijo, rencoroso y sin conciencia. Quería ser un tiburón de Wall Street pero era una sardinita”

Sin perder ritmo, la veterana periodista, que ha acudido a dictar una lección inaugural –“caótica, como yo”- a la Facultad de Comunicación de la UAB, obligada por las convenciones del género, aborda el estado del periodismo actual. “El ‘porqué’ es la pregunta fundamental en el periodismo y en la vida”, dice. Reconoce que “en el periodismo ya está todo inventado”, pero recuerda que “cada generación lo debe sentir todo como nuevo”. Por ello animó a practicar un “periodismo de la verdad”, es decir, “de la contextualización, de la memoria, un periodismo de la excelencia, que hace tiempo que no se encuentra en los diarios”, en buena parte porque en las redacciones de los periódicos se vive hoy “un entorno de peloterismo salvaje” en el que los buenos jefes brillan por su ausencia.
“Hay periodistas –explica– que sólo quieren ser jefes. Son los más mediocres y dóciles. Y ser jefe es lo más fácil del mundo. Cierto que hay mucha gente dando codazos y haciendo putadas para trepar, pero al final lo consiguen porque pese a que hay muchos se trata sólo de ir haciendo putadas e ir subiendo. En un mundo justo no sería así, pero la justicia hace tiempo que no está por las redacciones.”

“Los jóvenes acabaréis con todo esto: habrá que barrer mucha mierda y para hacerlo os tenéis que formar mucho”

Ante la grave situación actual, Maruja Torres llamó a los estudiantes al “boicot de forma profesional” y los animó a tomar el control y a acabar con todo lo que no funciona del sistema. “Yo formo parte de la generación que trajo la democracia, y éramos muy conscientes de que era eso lo que nos tocaba hacer. Ahora está muy claro que os toca a los que sois jóvenes acabar con esto. Sois claramente una generación destinada a hacer cambios. Para ello debéis formaros y formaros bien, para cuando sea necesario barrer toda la mierda que nos están dejando. Y habrá que formarse mucho para barrer mucho. Leyendo a Zweig te das cuenta que incluso esos grandes imperios y esas clases burguesas del siglo XIX se descompusieron y tuvieron que ser sustituidas por algo nuevo. Ahora todo se está descomponiendo mucho. Vosotros tendréis que hacer ese proceso.”
Maruja Torres, la Maru en guerra, la escritora de bandera, la mujer-periodista, salió del aula magna como Manolete tras una buena tarde: arropada y casi aupada por un jovencísimo gentío. Una alumna se filtró entre las autoridades académicas que la rodeaban para criticar lo poco que escriben en la carrera, lo difícil que es luego encontrar trabajo.
- Qué hacemos con la vocación? –le espetó.
- Eso es lo jodido –contestó Maruja–, los sueños rotos de las personas.
- ¿Cómo vamos a hacer todo esto sin seguridad social ni contratos, ni sueldo?
- Estamos peor que nunca. Pero la obligación del periodismo –dijo gravemente– es seguir intentándolo. Romper el techo. Meterles el miedo en el cuerpo.
Una lección inaugural.
Maruja Torres es una reconocida escritora y veterana periodista, columnista semanal habitual en el diario español El País.


dijous, 11 d’octubre de 2012

Noticies o manipulacions?


La patronal CECOT, que té uns 7000 socis, els hi ha preguntat si estan a favor de que Catalunya sigui "un nou estat d' Europa". Uns 800 socis (una mica més de l'11%) han contestat al sondeig. D'ells, un 53%,(uns 424) han contestat afirmativament a la pregunta.

TV3 i tots els mitjans han informat ( sic) dient que "el 53% dels socis de la CECOT, donen suport a Catalunya, nou estat d'Europa. Està clar, la xarxa ha reaccionat inmediatament amb gran entusiasme de la majoria de piuladors. 

Potser seria bó preguntar-se pels motius que han fet que els mitjans hagin ofert aquesta --molt generosa-- perspectiva  dels resultats, deixant de banda altres alternatives possibles com ara "Tan sols 424 dels 7000 socis de la Cecot donen suport a CAT, nou estat d'Europa" o, si ho volien menys contundent: "Més del 88% dels socis de CECOT eviten pronunciar-se sobre si volen que Catalunya sigui un nou estat d'Europa".

Doncs, això. Si ens fessim la pregunta ens podriem trobar amb diferents motius. 
Motiu A: la nota de premsa de la CECOT duia aquest titular.
Motiu B: el redactor o el mitjà han considerat que aquest era el titular més escaient.
Motiu C: el redactor o el mitjà ha considerat que, en defensa dels interesos nacionals, aquest era el titular que calia posar.

Si tenen més respostes, poden afegir-les a la llista.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Les dades del sondeig del CEO


La mostra està feta amb un total de 800 enquestats en contra del que és habitual en els sondejos periòdics del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (CEO), en els que els consultats acostumen a ser 2.500.
Dels 800 enquestats, gairebé la meitat no diuen a quin partit pensen votar:  un 34,63 % no saben encara a qui votarán; un l2,38% no contesten a la pregunta. Ambdos apartats sumen un total del 47,0l% al que s'ha d'afegir el 5,50% que ja ha dit que no anirà a votar. La suma de tots tres conceptes arriba a ser del 52,5l% dels 800 enquestats.
A aquests conceptes cal afegir-hi la dada de l'abstencionisme real que es dona a les eleccions catalanes i que acostuma a vorejar el 50%. Donat que en aquest sondeig tan sol hi ha un 5,5% que diu que no anirà a votar, caldrà veure d'on  procedeix el nombre definitiu d'abstencionistes. Sí dels que han dit que votaràn, o dels que encarano ho han decidit.

Isabel-Clara Simó i el fariseisme


Isabel-Clara Simò explicava el dimarts a la seva columna d'El Punt/Avui, el seu recent viatge a Alemanya per participar en unes jornades sobre el català en la vida qüotidiana. Tot l'article era dedicat a aquest tema. Bé, tot, no. Les seves cinc darreres línies las va utilitzar Simó per deixar anar una mitja veritat, que com tothom sap, és una manera de mentir de manera dissimulada.
Escriu Simó: “I un punt final: l´aeroport de Berlín és modest, petit, funcional: No puc evitar de pensar en la ara els alemanys, inclosa la Merkel, quan arriben al sumptuós, inmens aeroport de Madrid, Què en duen pensar?”.

Unes quantes consideracions,senyora Simó. Si, els alemanys, Merkel inclosa, quan arriben a la T-4 de Barajas pensen “carai com s'els han gastat aquests paios”. De fet, és el mateix que pensen quan arriben a la T-l d'El Prat, encara que vosté, de ben segur, ha fet una llicència-polìtico-literaria i ha preferit escollir Madrid com exemple d'una gestió malbaratadora.

Les cinc darreres línies del seu article són la prova de que vosté va treballar molt a fons en aquests jornades organitzades a les universitats de Berlín i Leipzig. Però, si hagués gaudit de més temps lliure, sens dubte hauria pogut trobar algú que l'hagués informat que a Berlín, porten anys esperant que s'ìnauguri l'espectacular tercer aeroport de la ciutat. Espectacular, gran i caríssim i que porta anys de retard en la seva inauguració perquè s'han produït moltes errades en el seu procés de construcció amb un augment espectacular del seu multimilionari pressupost.

Parlant d'aeroports, per les dades que dona, estic convençut de que vosté va utilitzar l'aeroport que està situat al que era la zona oriental de la ciutat i que realment és modest, petit i funcional. Parlar amb gent de la capital alemanya l'hi hauria servit per saber que hi ha un altre aeroport a la ciutat, el que ara és el principal de Berlín,. És també funcional però més gran i menys modest que el que, imagino, va utilitzar vostè.

Imagino que la seva feina li va impedir passejar per Berlín i acostar-se al Reichstag, situat molt a prop de la porta de Brademburg i a poca distància de la espectacular estació central de ferrocarrils, ultramoderna, inmensa, suntuosa, considerada com una de les millors obres de l'arquitectura del nou Berlín. Hauria pogut constatar que els alemanys, Merkel, inclosa, tambè tenen molt a criticar-se pel que fa a despeses suntuaries

Vull creure que la feina va ser la culpable de que ignori que el nou i caríssim aeroport porta anys pendent de ser inaugurat per problemes en la seva construcció, que ignori tambè que a Berlín hi ha 2 aeroports més (fins fa dos anys n'hi havien 3) i que en una ciutat amb moltes estacions de tren, n'han fet una, molt cara, que és una obra d'art arquitectònica reconeguda arreu del món.

Ni per un moment voldria creure que tot això ja ho sabia però que ho va deixar de banda per escandalitzar-se una mica i,escandalitzar així a uns quants lectors amb ganes d'escandalitzar-se. Oi que no, oi que això, vosté, mai no ho faria?