dimecres, 10 d’octubre del 2012

Catalunya, infern o paradís




M'empipen aquells que, davant de la possibilitat de la independència de Catalunya, es dediquen exclusivament a dibuixar un panorama desolador i farcit de perills. Em provoquen el mateix malestar aquells que ens dibuixen un futur magnífic, sense cap inconvenient, que ens convertirà a tots els catalans en uns éssers més feliços i més prospers.

Crec que tan fals és dibuixar inferns assegurats com paradisos garantits. Per això m'agradaria molt que el debat sobre el futur del nostre país el poguessim fer amb arguments i deixant de banda visceralitats. A hores d'ara, i vist com van les coses, això en sembla un somni impossible. Per ara, el nombre dels que opten pels arguments del cervell, és molt inferior al d'aquells que prefereixen optar pel cor i altres vísceres. Si més no, aquests darrers són molt més visibles.

Entrar al twitter i veure les bestieses que es diuen des de una banda i altra , provoca un sentiment d'amargor. El que hi domina és l'odi, la desqualificació, el menyspreu els arguments del altres. Està clar que ni tots els catalans ni tots els espanyols són com els que escriuren bestieses inmenses sobre els seus "enemics", però no és menys cert que hi ha un bon grapat de gent per la qual l'odi és el principal factor d'autoafirmació.

El que fa pensar que és molt dificil calmar els ànims, és el paper que estem jugant polítics i periodistes. Aquí i allà. Entre els polítics n'hi ha molt pocs que hagin optat per  la via del diàleg. Han preferit tenir contents a aquells dels seus que volen "canya", deixant de banda als partidaris del diàleg. Al contrari d'aquesta recerca del diàleg, els polítics fan servir els mitjans públics i obtenen la col.laboració d'alguns mitjans privats amb generoses subvencions, per tal de convertir-los en eines de propaganda de les seves idees.

Pel què  fa als periodistes, hem decidit oblidar la norma que demana  que, donat que és imposible ésser objectiu, almenys s'ha de ser honest. Hem pres partit, hem agafat la bandera, la que sigui, i hem donat prioritat a les nostres filies. Els uns i els altres, pol í tics i periodistes, hauríem de reflexionar seriosament sobre el nostre paper en aquest període de la nostra història.

No sé si mai Catalunya serà independent, no sé si el futur farà del nostre país un infern o un paradís, però el que tinc clar és que el que estem sembrant ara no ens ajuda gens ni mica de cara al futur, sigui quin sigui aquest.