dimarts, 15 de gener de 2013

Al PP no li agrada que Girona tingui tren d'alta velocitat

El Mundo, en la seva edició del dilluns,  va donar gairebé una pàgina a Andrés Ayala, portaveu del PP a la comissió de Foment del Congrés, amb el lloable objectiu de deixar les coses ben clares i demostrar a tothom que els catalans sóm uns privilegiats, que estem mimats pel Govern espanyol i que malgrat això, som uns desagraïts que no parem de queixar-nos sense cap motiu per a fer-ho. En aquesta línia d'opinió, el sots títol de l'article ens assenyala que, pel que fa a l'alta velocitat, "se ha dado prioridad a la capital gerundense frente a ciudades más grandes". 

Ayala, que assegura estar molt satisfet per l'arribada de l'alta velocitat a Girona, insisteix en el seu article en el fet que Girona hi viuen tan sols 96.113 habitants i que davant seu hi ha 59 ciutats més poblades. Malgrat que en un paràgraf admet que si l'alta velocitat ha arribat a Girona i també a Figueres (encara amb menys habitants que Girona) es deu a què ambdues ciutats es troben en la línia d'alta velocitat entre Madrid i França, oblida del tot aquesta dada clau per centrar el seu missatge en el fet de que aquesta és una mostra més de que, en contra del que diem els catalans, Catalunya rep un tracte preferent a l'hora de construir infraestructures. 

Ni tan sols dedica una ratlla a considerar que l'actual línia d'ample ibèric (gestionada per Rodalies de Catalunya) entre Barcelona i Figueres, compta amb una ocupació de més de 2 milions de passatgers l'any. Un nombre d'usuaris que no es dóna en cap altra línia espanyola, ni tan sols entre moltes capitals de província amb molts més habitants que Girona. No sé si Ayala ho sap, pel seu càrrec ho hauria de saber, que les línies de Mitjana Distància que transcorren per territori català proporcionen el 40% dels passatgers d'aquest servei en el conjunt d'Espanya.

El diputat popular, però, òbvia aquests petits detalls i oblida també els índexs baixíssims d'ocupació de certes línies d'alta velocitat, algunes de les quals ja han hagut de ser suprimides per que no arribaven ni als 10 passatgers diaris.

Ayala prefereix insistir en que Catalunya ha estat mimada en la construcció de les infraestructures i en proclamar que mentre Girona ja té alta velocitat, aquesta no ha arribat a llocs com "Alicante, Almeria, Badajoz, Bilbao, Burgos, Cádiz, Coruña, San Sebastián, Granada, Huelva, Logroño, Murcia, Oviedo, Pamplona, Santabnder i Vitoria, ciutats amb més població i menor distància a Madrid que Girona".

En aquest paràgraf, Ayala queda ben retratat: Ens recorda que Girona està més lluny de Madrid que les ciutats esmentades. Òbviament, per Ayala i jo diria que pel PP, aquí hi ha la clau de la seva visió d'Espanya, la mateixa que defensava José María Aznar: El que importa de l'alta velocitat és apropar les capitals de província a Madrid, sense tenir en compte si hi ha algunes zones del territori que poden disposar dels elements suficients per gaudir d'aquesta infraestructura sense necessitat de passar per la capital espanyola.

Resulta deplorable que el portaveu de Foment del PP no tingui en compte a l'hora de fer la seva anàlisi que Catalunya és la zona d'Espanya en la que el transport ferroviari s'apropa més als registres de la resta de la UE. I és denunciable que, per atacar a Catalunya, no tingui en consideració  que si l'alta velocitat ha arribat a Girona és, únicament, perquè la geografia l'ha situat en plena ruta de França. Amb gent com ell, està clar que els gironins haurien d'haver esperat que el tren de moda hagués arribat abans a 59 ciutats. Al cap i a la fi, potser si que Girona  està a 100 quilòmetres de Barcelona i a 50 de la frontera francesa, però el que importa, segons Ayala, és que està a 700 quilòmetres de Madrid i tan sols té 96.113 habitants. I això, segons Ayala i els populars, la situa a la tercera divisió en el rànquing de ciutats.
(Publicat a eldebat.cat)

dijous, 3 de gener de 2013

El Catalunya-Nigèria i certs independentistes



Aquest darrer dimecres he estat al camp de l'Espanyol veient el Catalunya-Nigèria. Mentre veia el partit, he anat arribant a la conclusió de que no tornaré a veure jugar a la selecció catalana fins que tinguem un equip oficial de debò. Espero que llavors ja no hi hagi al camp aquells que utilitzen els partits actuals per deixar ben clar a tothom que com a patriòtes a ells no els guanya ningú.

Es clar que hi havia gent com jo mateix i el meu fill que voliem, tan sols, veure el partit i desitjávem la victòria catalana, però érem minoria. 80 minuts al camp (soc dels que van arribar tard pels embussos) em van permetre constatar que a molts dels espectadors, el partit no els importava gens ni mica. L'exemple més sagnant d'aquest desinterès futbolístic es va produir després del gol de l'empat de Nigèria. En un entorn normal, el públic hauria cridat "Catalunya, Catalunya" per animar als jugadors. En canvi, el dimecres, al camp de l'Espanyol, desprès de l'empat, el camp va començar a demanar... independència.

De fet, em pregunto que deuen sentir els jugadors quan constaten que a bona part del públic, el què passa a la gespa els hi és ben igual. Em pregunto també que devien pensar alguns dels jugadors de la selecció catalana, quan sentien les reiterades consignes de "Puta Espanya", en alguna ocasió corejades amb la música del "Que viva España". I entre els que van considerar que el partit no era més que una simple excusa per estar dues horetes cridant consignes tontes, la de Puta Espanya inclosa, hi havia un nodrit grup de joves situat al Gol Nord (Cornellà) dedicats en cos i ànima a les consignes.

Portats pel seu entusiasme, van intentar iniciar en diverses ocasions uns "president, president..." amb la voluntat, potser, de compensar al president Mas de l'esbroncada que un sector del públic li havia dedicat abans de començar el partit. En aquest cas, el seu èxit va ser molt mesurable. I encara menys van reeixir (afortunadament) quan portats pel seu nacional-catolicisme es van esforçar inútilment en fer cantar el Virolai al públic.

O sigui, que els partits de la selecció poden ser, segur que ho són, un experiment sociològic molt interesant, però el seu interès esportiu és poc més que zero. I per cert, jo diria que hi ha algú a qui les coses se li estan escapant de les mans. Aquesta apel.lació constant a omplir de senyeres i de crits patriòtics qualsevol acte públic (esports, teatre, concerts, festes populars) acabarà per cansar a la gent. En poden estar ben segurs.

(Publicat a eldebat.cat).