dijous, 3 de gener de 2013

El Catalunya-Nigèria i certs independentistes



Aquest darrer dimecres he estat al camp de l'Espanyol veient el Catalunya-Nigèria. Mentre veia el partit, he anat arribant a la conclusió de que no tornaré a veure jugar a la selecció catalana fins que tinguem un equip oficial de debò. Espero que llavors ja no hi hagi al camp aquells que utilitzen els partits actuals per deixar ben clar a tothom que com a patriòtes a ells no els guanya ningú.

Es clar que hi havia gent com jo mateix i el meu fill que voliem, tan sols, veure el partit i desitjávem la victòria catalana, però érem minoria. 80 minuts al camp (soc dels que van arribar tard pels embussos) em van permetre constatar que a molts dels espectadors, el partit no els importava gens ni mica. L'exemple més sagnant d'aquest desinterès futbolístic es va produir després del gol de l'empat de Nigèria. En un entorn normal, el públic hauria cridat "Catalunya, Catalunya" per animar als jugadors. En canvi, el dimecres, al camp de l'Espanyol, desprès de l'empat, el camp va començar a demanar... independència.

De fet, em pregunto que deuen sentir els jugadors quan constaten que a bona part del públic, el què passa a la gespa els hi és ben igual. Em pregunto també que devien pensar alguns dels jugadors de la selecció catalana, quan sentien les reiterades consignes de "Puta Espanya", en alguna ocasió corejades amb la música del "Que viva España". I entre els que van considerar que el partit no era més que una simple excusa per estar dues horetes cridant consignes tontes, la de Puta Espanya inclosa, hi havia un nodrit grup de joves situat al Gol Nord (Cornellà) dedicats en cos i ànima a les consignes.

Portats pel seu entusiasme, van intentar iniciar en diverses ocasions uns "president, president..." amb la voluntat, potser, de compensar al president Mas de l'esbroncada que un sector del públic li havia dedicat abans de començar el partit. En aquest cas, el seu èxit va ser molt mesurable. I encara menys van reeixir (afortunadament) quan portats pel seu nacional-catolicisme es van esforçar inútilment en fer cantar el Virolai al públic.

O sigui, que els partits de la selecció poden ser, segur que ho són, un experiment sociològic molt interesant, però el seu interès esportiu és poc més que zero. I per cert, jo diria que hi ha algú a qui les coses se li estan escapant de les mans. Aquesta apel.lació constant a omplir de senyeres i de crits patriòtics qualsevol acte públic (esports, teatre, concerts, festes populars) acabarà per cansar a la gent. En poden estar ben segurs.

(Publicat a eldebat.cat).