dijous, 28 de febrer de 2013

Els pecats originals del PSC (1)

Qui subscriu aquestes ratlles fa més de 32 anys que no milita a cap partit, però el cas és que va ser militant de Convergència Socialista de Catalunya, primer, del PSC (Congrés), desprès, i del Partit dels Socialistes de Catalunya, posteriorment.  Fruit de la meva experiència en aquesta història, he d'admetre que en el procés que va portar a la unitat del socialisme català, ens varen prendre el pel a tots plegats, a nosaltres, però també als companys procedents de la Federació Catalana del PSOE.

En tot el procés previ a la creació del Partit dels Socialistes hi van haver moltes desconfiances. A la gent del PSC (C), se'ns va fer creure que el nou partit seria del tot sobirà i que, fruit d'aquesta sobirania, establiria un acord federal amb el PSOE per fixar, conjuntament amb aquest, l'estratègia a nivell d'Estat "en el marc de la lluita de classes".

A la vegada, a la gent de la FSC-PSOE, s'els hi va fer creure que, de facto, el nou partit no era altra cosa que "un partido de nacionalidad o región", nom amb el qual el PSOE començava a designar les seves federacions territorials que havien xuclat als petits partits que formaven la Federació de Partits Socialistes (FPS) o al Partido Socialista Popular de Tierno Galván.

Al congrés d'unitat s'hi va arribar amb una desconfiança consolidada. Nosaltres, els del PSC (C) començàvem a témer que el que anàvem a crear era el "partido de nacionalidad", concepte que des de Madrid els hi venien als de la FSC. En canvi, els companys de la FSC, cada cop veien més clar que el nou PSC seria un partit sobirà. 

De fet, en les primeres sessions del congrés, quan els partits feien les seves assemblees de dissolució, sentíem, acollonits, com els delegats de la FSC --reunits en una sala apart-- cridaven fort i reiteradament: "PSOE, PSOE, PSOE..," reivindicant la seva voluntat de que el nou PSC fos la continuïtat, adaptada als nous temps, de la seva organització. Va haver d'anar-hi Alfonso Guerra --sí, el mateix que ara demana la reinvenció de la FSC-- per tranquil·litzar els ànims dels seus companys.

El cert és que els companys de la FSC-PSOE tenien raó en les seves pors. El que va sortir del Congrés va ser un partit sobirà. De fet, complia amb tots els requisits com a tal, i sempre ho ha fet. Inscrit en el Registre de Partits, els seus comptes sempre han estat analitzats per separat dels del PSOE, com dues organitzacions diferents que són. També, la Junta Electoral central ha rebutjat les reclamacions formulades per altres partits --especialment PP i CiU-- que exigien que es considerés el PSC com integrant del PSOE a l'hora del repartiment dels espais electorals. PSC i PSOE també figuren separats en el repartiment de les subvencions econòmiques que reben les candidatures pels resultats electorals.

Teníem les proves per escrit: inscripció del PSC en el Registre de partits i reiterades referències sobre el seu caràcter sobirà en els documents fundacionals.  I malgrat això, molts delegats del PSC vàrem sortir del congrés d'unitat pensant que potser sí que les coses feien tota la pinta de donar la raó als companys de la FSC que ens deien que el PSC seria "un partido de nacionalidad" com podia ser-ho el PSE, encara que amb un tracte preferent per part de la direcció de Ferraz.

(Fi de la primera part)

3 comentaris:

Kamosisa ha dit...

Doncs el pecat original és tindre l'objectiu -pecaminós- de conviure i de que les banderes no allunyassin a la gent, per què al cap i a la fi els treballadors tenim els mateixos problemes per tot arreu... Al cap i a la fi, els nacionalistes no voleu conviure i el vostre lloc és amb la burgesia etnicista. Te lo escribo en catalán, porque para muchos socialistas españoles que hemos admirado Cataluña, vuestra actitud de ahora es sencillamente incomprensible y dolorsa.

Josep Tordera Tarrason ha dit...

Josep Tordera. Kamosisa, suscric plenament l'inici del teu comentari fins que comences amb "Al cap i a la fí..." Aquí t'equivoques: Soc català i prou, però no soporto els nacionalismes. Ni el català, ni l`espanyol, ni cap. Soc fill d'obrers i la burgesia del meu país, com la del País Valencià tira més aviat cap a l'espanyolisme. Com dic, a l'inici, fa 32 ays que no soc militant del PSC però estic del tot d'acord amb ells quan defensen el dret a decidir. Quan tanta gent ha eixit al carrer per reclamar l'autodeterminació no es bo no escoltar-la. Et recordo, a més, que el PSC diu que vol el referéndum però que, si es fa, votarà contra la independència. Tan incomprensible i dolorós és aixó? ës dolen que un partit d'esquerres volgui donar la veu a la gent?
Per cert, tot i les seves errades, el PSC ha estat un factor clau en la cohesió de la societat catalana en els darrers 40 anys. Seria lamentable que aixó acabés ara de manera absurda. Gràcies i bona vesprada
.

Cimarron ha dit...

Kamosisa, Por mucho que lo intento, no veo que diferencia hay entre defender la identidad de Espana (unida) y defender la identidad catalana (separada). Internacionalismo no se hace dentro de lo que es ahora el estado español, sino entre la clase obrera de todos los países y el PSOE defiende su "patio" y no veo ningún tipo de lucha solidaria internacional desde los tiempos de Felipe Gonzalez en centro America. Es incomprensible y doloroso que ni tu ni yo nos entendamos pero que ademas nos queráis quitar la certificación de socialistas es absurdo.