divendres, 1 de març de 2013

Els pecats originals del PSC (i 2)




El PSC que va sorgir del Congrés d'Unitat Socialista del 1978, va néixer marcat per l'ambigüitat. Sí, era una formació sobirana, inscrita com a tal en el registre de partits, però, a la vegada, la seva sobirania quedava limitada per alguns punts del protocol de constitució i, el que és més difícil de pair, per alguns pactes “secrets” (com per exemple el de votar sempre igual que el PSOE en el Congrés) als quals havien arribat els negociadors del PSC (c) amb la cúpula federal del PSOE.

De fet, la sobirania real del PSC en relació al PSOE era molt semblant a la que disposaven els països de l'Est en relació a la desapareguda Unió Soviètica: disfrutaven d'autonomia i, a canvi, li subminstraven les matèries primes que aquesta necessitava. El PSC disfrutava d'autonomia pel què feia a la política catalana, i, a la vegada, constituïa, juntament amb Andalusia, el millor proveïdor de vots socialistes a les eleccions generals. 

Pel socialisme espanyol, el pacte català va ser una gran jugada. El nou PSC va conformar-se com una representació molt real de la hetereogènia societat catalana dels anys 70. I li va anar bé: Fins a les darreres eleccions generals, havia estat sempre la força més votada.

Acabat el congrés, el PSOE va fer tot el possible per transmetre públicament l'imatge de que el PSC i el PSOE eren un mateix partit. Ho van fer per la via del silenci i de deixar que els seus militants ho interpretessin així. De fet, fins i tot ara, encara hi ha dirigents socialistes espanyols (a nivell federal i de les federacions territorials que no tenen gens clar l'estatus del PSC. Un d'ells, el mateix president del PSOE, Juan Antonio Griñán com ha mostrat en diverses entrevistes, no fa gaire)".

La potència del PSOE i la debilitat de les primeres executives del PSC, farcides de problemes provocats per la heterogeneitat d'origen dels seus components, van acabar de consolidar aquesta imatge.

Un fet clau en aquest sentit va ser la participació del PSC en els congressos federals del PSOE. El pacte d'unitat establia que els socialistes catalans hi enviarien delegats, però tan sols “perquè participin en les sessions, debats i resolucions"  a l'hora de fixar l'estratègia política a nivell estatal. Malgrat el contingut del pacte, el mateix PSOE va propiciar que la delegació del PSC participés en els congressos en les mateixes condicions que qualsevol federació: és a dir amb dret a veu i vot en tots els aspectes congressuals fins i tot en els que afecten a qüestions organitzatives internes d'un partit diferent.

Aquest fet contradictori que suposava una acceptació tàcita de manca de sobirania per part del PSC, ha arribat al seu paroxisme amb la presentació d'una militant del PSC, Carme Chacón, com a candidata a liderar un partit diferent del seu i a fer-ho amb l'ajut de persones de la direcció del socialisme català.

Les coses van anar doncs, tal i com a Madrid desitjaven Felipe González i Alfonso Guerra: el PSC proveint de vots a les generals i derrotats a les catalanes. Ben aviat es va constatar que a Felipe i a Guerra ja els anava bé que CiU governés a Catalunya i actués com a soci seu a Madrid. Mentrestant, al PSC se l'hi atorgava el limitat paper de “partit municipalista”, paper que va complir a les mil meravelles i que, per cert, Chacón també reivindica.

Aquest status quo, que limitava l'acció política plena del PSC, es va anar mantenint al llarg de dècades, amb períodes de més o menys tensions. Tot va començar a canviar amb l'arribada a la cúpula del PSC dels dirigents territorials coneguts com “els capitans”, procedents especialment de la federació del Baix Llobregat i amb José Montilla al capdavant.

El canvi es va consolidar amb l'arribada de Pasqual Maragall a la lluita per la presidència de la Generalitat. Va ser llavors quen la cúpula catalana es va dedicar a dir públicament als seus socis del PSOE que el PSC és un partit diferent i sobirà. Afirmació i actitud que, tot sigui dit, no s'havia escoltat gaire quan els que estaven al capdavant del partit eren noms de clara nissaga catalanista

L'afany de governar el PSC sense limitacions, va fer que els “capitans” comencessin a plantar cara a la direcció federal del PSOE. I les tensions freqüents van començar a aparèixer, fent-se més i més grans a mida que Maragall adquiria relleu com a candidat, primer, i com a president, després. 

De manera sorprenent la criisi va començar a esclatar amb l'arribada de Zapatero a la secretaría general del PSOE. El seu federalisme inicial i la seva connivència amb el PSC i en especial amb Maragall, va anar transformant-se en enfrontaments. Aquests van culminar quan, d'amagat del PSC, Zapatero va pactar amb Mas el nou Estatut, a la vegada que es va comprometre amb ell a que el PSC li cediria la presidència de la Generalitat.

Tanmateix, va ser en aquest període quan es van començar a sentir veus del PSOE demanant la ruptura amb el PSC, tot i que la majoria de dirigents, desconeixedors de l'estatus català, es limitaven a lamentar-se del comportament “d'una federació”. 

El dret a decidir ha acabat de complicar les coses, però, a la vegada, a ajudat a deixar clara la sobirania del PSC, que ja existia des de sempre, però que no s'utilitzava gairebé mai.

No sé quin futur espera al PSC i al PSOE, com tampoc està clar què serà el que esdevindrà a altres formacions catalanes i espanyoles. En tot cas, sembla inevitable la reformulació del pacte entre els dos partits socialistes. Un nou pacte que hauria d'establir clarament que es tracta de dos partits diferents i de fixar la creació d'una comissió d'enllaç entre ambdues executives.

Sembla clar que la participació del PSC als congressos federals s'hauria de limitar, tal com deia el pacte d'unitat, a la participació de delegats catalans tan sols en el debat sobre l'estrategia política a nivell d'Espanya. El reconeixement de la diferenciació entre els dos partits, hauria de comportar que cap militant d'un d'ells pogués ocupar càrrecs de direcció en l'altra part, ni tan sols a formar part de les seves candidatures.

Dit tot això, i acceptant que el PSC ha tingut molts problemes d'identitat i ha caigut sovint en contradiccions, faria meu el reconeixent que el periodista Eduard Voltas, ha fet de l'aportació històrica del PSC a Catalunya, en un article aparegut a nació digital.cat :"Sense el PSC no seríem aquí. Sense el PSC no hauria estat possible generar el granític consens social a l’Àrea Metropolitana al voltant de la immersió. La dignificació urbana dels barris populars també és obra molt majoritàriament del PSC municipalista, amb tot el que això ha aportat de benestar i, per tant, també de cohesió. Sense el PSC i la inspiració meravellosa de Pasqual Maragall avui Barcelona probablement seria una ciutat fora dels circuits internacionals, no preparada per ser la capital d’un estat modern. Ara ens podem plantejar la independència perquè tenim cohesió social i una gran capital. El PSC hi té molt a veure. Molt”

Un reconeixement, el de Voltas, que, per cert, sovint se l'hi ha negat al PSC per part d'aquells que confonen independència amb intransigència.